Estic ací, mossegant la mitja llum de la llanterna en el seu dolor perenne.
El ciri junt al faristol vertical del calendari.
No sé si podré recobrar el misteri de la vida: —aqueix oblit que ja no és,
I que s’ha tornat, de sobte, en claror plena.
Res no resta d’aquell temps de vaques grosses, —hui veig pertot
Gossos flacs, famolencs, capaços de tallar-te el sexe.
Ilustración: Imágenes gratuitas

LLANTERNA DEL DOLOR
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
Se escurre la memoria por entre las grietas
dibujando infinitos mapas fluviales.
ISABEL GARCÍA CASALTA
Estic ací, mossegant la mitja llum de la llanterna en el seu dolor perenne.
El ciri junt al faristol vertical del calendari.
No sé si podré recobrar el misteri de la vida: —aqueix oblit que ja no és,
I que s’ha tornat, de sobte, en claror plena.
Res no resta d’aquell temps de vaques grosses, —hui veig pertot
Gossos flacs, famolencs, capaços de tallar-te el sexe.
De dia hi ha relativa tranquil·litat, de nit el vestit blanc canvia a negre
Com els pneumàtics apilats en les carreteres.
Els dies són foscos com un blues en una cambra sense llum.
Avança, lenta, aquesta estreta paret de la respiració.
Homes llop contra l’home, segons les paraules de Thomas Hobbes.
Hi ha, cap avall, armaris de paret amb escales. Formes que destrossen
Les galtes, esquelets per a sempre del futur, lluernes de cavalls
Amb genets ensagnats en els calcetins.
Llops inconfessos en el plat del dia. Nits on resideix el voltor negre.
Mirades d’ullals torts. Bufa el vent en els picaportes del dolor.
Cavil·la, immutable, el kerosé sobre l’alacrà sord de la nit.
La nit deslliura tota la fam en els ulls.
També mans i braços pertanyen a aquest esquinçament sense sentit,
A aquesta respiració quotidiana del perill.
—Què és de la palla, també, en l’ull del dia, en els peus cremats
Del fang, en l’escala decrèpita de l’alé?
Res no té lògica en aquesta fossa, tot i que la lògica siga eixugar-nos
En la llàgrima. Res no té sentit, tot i que el sentit siga, remugar
En les llindes de la terra. Mastegar les mirades del cel. Santificar
El tropell de la vigília. Morir creient en l’ànima ressuscitada.
—Al capdavall, també nosaltres invoquem la llàgrima:
Dissequem els jardins en la boca. Immolem les ninetes en la guillotina
Del dolor, en aqueix aiguamoll de la desòrbita.
Som el criminal i l’assassí perfecte: —la cascavell enrotllada
En les bigues de l’ànima, el cos espí de l’horitzó, el corb perfecte
Del mos, el soterrani on volen impacients els muiracs.
La vida ens aventa l’ansietat de la por, —suma gratuïta
A la desconfiança d’aquests dies, enganyosa llanterna de la queixa.
Dec confessar, de més a més, que aquest món és irresistible: com més
Descomposició, més vida: gaudim ja l’instant de la pell trencada,
Plorem hipòcritament davant del dolor alié, àdhuc llepem
La ferida per a calmar els esquelets del crit.
Oblidem la bèstia abominable que ens depreda. L’aigua tèrbola
De la lluerna, i inventem encontres per a desfer-nos de l’enruna.
No sé fins quin dia serem la carnada on s’ofega l’instint.
No sé si aquests dies nus continuaran dormint entre llops…
Baratària, 13.VII.2010
LINTERNA DEL DOLOR
Se escurre la memoria por entre las grietas
dibujando infinitos mapas fluviales.
ISABEL GARCÍA CASALTA
Estoy aquí, mordiéndo la media luz de la linterna en su dolor perenne.
El cirio junto al atril vertical del calendario.
No sé si podré recobrar el misterio de la vida: —ese olvido que ya no es,
Y que se ha tornado, de pronto, en claridad plena.
Nada queda de aquel tiempo de vacas gordas, —hoy veo por doquier
Perros flacos, hambrientos, capaces de cortarte el sexo.
De día hay relativa tranquilidad, de noche el traje blanco cambia a negro
Como los neumáticos apiñados en las carreteras.
Los días son oscuros como un blues en una habitación sin luz.
Avanza, lenta, esta estrecha pared de la respiración.
Hombres lobo contra el hombre, tal las palabras de Thomas Hobbes.
Hay, hacia abajo, alacenas con escaleras. Formas que destrozan
Las mejillas, esqueletos para siempre del futuro, tragaluces de caballos
Con jinetes ensangrentados en los calcetines.
Lobos inconfesos en el plato del día. Noches donde reside el zopilote.
Miradas de colmillos tuertos. Sopla el viento en los aldabones del dolor.
Cavila, inmutable, el kerosen sobre el alacrán sordo de la noche.
La noche desata toda el hambre en los ojos.
También manos y brazos pertenecen a este desgarramiento sin sentido,
A esta respiración cotidiana del peligro.
—¿Qué es de la paja, también, en el ojo del día, en los pies quemados
Del barro, en la escalera decrépita del aliento?
Nada tiene lógica en esta fosa, aunque la lógica sea enjugarnos
En la lágrima. Nada tiene sentido, aunque el sentido sea, rumiar
En los dinteles de la tierra. Masticar las miradas del cielo. Santificar
El tropel de la vigilia. Morir creyendo en el alma resucitada.
—después de todo, también nosotros invocamos la lágrima:
Disecamos los jardines en la boca. Inmolamos las pupilas en la guillotina
Del dolor, en ese pantano de la desórbita.
Somos el criminal y el asesino perfecto: —la cascabel enrollada
En las vigas del alma, el cuerpo espín del horizonte, el cuervo perfecto
De la mordida, el sótano donde vuelan impacientes los murciélagos.
La vida nos avienta a la ansiedad del miedo, —suma gratuita
A la desconfianza de estos días, engañosa linterna de la queja.
Debo confesar, por lo demás, que este mundo es irresistible: a más
Descomposición, más vida: gozamos ya, el instante de la piel rota,
Lloramos hipócritamente frente al dolor ajeno, inclusive lamemos
La herida para calmar los esqueletos del grito.
Olvidamos la bestia abominable que nos depreda. El agua turbia
Del tragaluz, e inventamos encuentros para deshacernos del escombro.
No sé hasta qué día seremos la carnada donde se ahoga el instinto.
No sé si estos días desnudos seguirán durmiendo entre lobos…
Barataria, 13.VII.2010