De la pols, els anells de les enfiladisses.
Els ulls amb tanta llunyania acumulada. Amb tants diumenges
D’espills. —Amb tants fèretres desfent-se al començ
De cada somni, enmig de la tinta coagulada a les temples.

CAMÍ OBERT
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
…todavía no tengo la sangre
HOMERO ARIDJIS
Oculto en sus cavernas, el Poeta sintió sus males horribles,
y un bulto de carne creció en su cabeza,
y escamas en su espalda y costados…
WILLIAM BLAKE
A sobre el camí obert els ulls del calendari. Els cercles
De la pols, els anells de les enfiladisses.
Els ulls amb tanta llunyania acumulada. Amb tants diumenges
D’espills. —Amb tants fèretres desfent-se al començ
De cada somni, enmig de la tinta coagulada a les temples.
Riu davant del bescoll dels ocells. Ofegue aquest anar
En les ombrel·les. Parle de beure baguls de bambú.
Llepe el sostre penjat de les meues ulleres.
—Pense en el ventall dels caragols: les cortines darrere
De les finestres simulant mocadors de ràncies teranyines.
[Tinc entre els meus llibres, cavalls i vaixellets de fusta; sirenes
Escrodrinyant botelles, manolls d’escuma a la vorera dels turmells.
Nens amb draps bruts netejant parabrises.
Paraigües descenent com el arc iris.
Sóc un animal infinit enmig de la foscor d’aquests dies:
Animal de sol sense paracaigudes, illa al mar de la setmana, lluerna
En la tenebra incurable de l’escala de la gola.]
Demà continuaré aquests mateixos carrers amb la bicicleta
[de la meua timidesa.
Cel suïcida de crancs. Peixos destrossats als femers.
Quan veig el fum dels trens,
M’adone de quant el rellotge ha matat:
Potser que no siga així, però sent el gargamell damunt dels meus muscles.
A la fi, no sé si paga la pena ser bon samarità. Fer cas
Omís dels paranys. Evitar les contradiccions de l’ànima.
Devorar la pròpia culpa de les ovelles. Procurar un millor Paradís
Al voltant d’aqueixa fullaraca al turó sense la mà de Déu
Apostant-lo a les ànimes.
Entre la garrotxa despulle els gossos del carrer. El brau de la meua fam
Que amollí des de l’alcova, l’aigua beneïda de tantes veritats sense dir.
El gaudi de saber-me home sense usdefruits. Lliure d’usura.
Ací, però, toca fer-se amic del llop:
Devorar el núvol, i el jocote d’iguana, els tamals pizques de l’ànima,
La rosta dels pètals, l’alteritat dels trulls, els jardins
De quinze anys de les estrelles, els camps de pilota dels Maies,
L’hivern sec d’Abel i Caïm,
Aqueste sacrifici del peix empanat. La humitat perversa
Als engonals, l’amor ben a prop del cansament.
De sobte em toca enraonar amb totes les meues absències. —La gespa
Per on acostumava a córrer amb desenfrenament. L’abric que em cobrí
Llargament. El bolic que custodià la meua esquena de la nit.
A ver dir, em toca buscar les paraules a la meua butxaca. Les monedes
Dels somriures, seure al santuari de la plastilina,
Acomiadar-me’n sense els meus pantalons davall dels arbres.
Tornar-me elemental i no “Vedell d’or”.
A ver dir, pense en les paraules d’Òscar Wilde. Cada vegada
Se’m fa més clar allò que als somiadors no ens perdonen,
Baratària, 27.III.2010
CAMINO ABIERTO
…todavía no tengo la sangre
HOMERO ARIDJIS
Oculto en sus cavernas, el Poeta sintió sus males horribles,
y un bulto de carne creció en su cabeza,
y escamas en su espalda y costados…
WILLIAM BLAKE
Sobre el camino abierto los ojos del calendario. Los círculos
Del polvo, los anillos de las enredaderas.
Los ojos con tanta lejanía acumulada. Con tantos domingos
De espejos. —Con tantos féretros deshaciéndose al comienzo
De cada sueño, en medio de la tinta coagulada en las sienes.
Río frente al pescuezo de los pájaros. Ahogo este andar
En las sombrillas. Hablo de beber baúles de bambú.
Lamo el techo colgado de mis ojeras.
—Pienso en el abanico de los caracoles: las cortinas atrás
De las ventanas simulando pañuelos de rancias telarañas.
[Tengo entre mis libros, caballos y barquitos de madera; sirenas
Escrutando botellas, manojos de espuma al borde los tobillos.
Niños con trapos sucios limpiando parabrisas.
Paraguas descendiendo como el arco iris.
Soy un animal infinito en medio de la oscuridad de estos días:
Animal de sol sin paracaídas, isla en el mar de la semana, luciérnaga
En la tiniebla incurable de la escalara de la garganta.]
Mañana seguiré en estas mismas calles con la bicicleta de mi timidez.
Cielo suicida de cangrejos. Peces destrozados en los basureros.
Cuando veo el humo de los trenes,
Me doy cuenta de cuánto el reloj ha matado:
Puede que no sea así, pero siento las fauces sobre mis hombros.
Al final, no sé si valga la pena ser buen samaritano. Hacer caso
Omiso de las trampas. Evitar las contradicciones del alma.
Devorar la propia culpa de las ovejas. Procurar un mejor Paraíso
Alrededor de esa hojarasca en la colina sin la mano de Dios
Apostándole a las almas.
Entre la breña desnudo los perros de la calle. El toro de mi hambre
Que arrojé desde la alcoba, el agua bendita de tantas verdades sin decir.
Aquí, sin embargo, hay que hacerse amigo del lobo:
Devorar la nube, y el jocote de iguana, los tamales pizques del alma,
La torreja de los pétalos, la otredad de los trapiches, los jardines
De quince años de las estrellas, los campos de pelota de los Mayas,
El invierno seco de Abel y Caín,
Este sacrificio del pescado empanizado. La humedad perversa
En las ingles, el amor muy cerca del cansancio.
De pronto me toca platicar con todas mis ausencias. —El césped
Donde solía correr desenfrenadamente. El abrigo que me cubrió
Largamente. El petate que custodió mi espalda de la noche.
A decir verdad, me toca buscar las palabras en mi bolsillo. Las monedas
De las sonrisas, sentarme en el santuario de la plastilina,
Despedirme sin mis pantalones debajo de los árboles.
Volverme elemental y no “Becerro de oro”.
A decir verdad, pienso en las palabras de Óscar Wilde. Cada vez
Se me hace más cierto aquello de que a los soñadores no nos perdonan,
Barataria, 27.III.2010



























