MENTRE QUE EL DUBTE RESTE / MIENTRAS LA DUDA SEA

Mentre que el dubte reste, el rostre és un quadern il·legible.
Conec els objectes al voltant del buit. La desesperació
Dels gossos en la intensitat dels violins,
L’ètica dels secrets sense tòrcer la boca, ni la cara,
La raó de respirar i sobreviure de cara a les mosques
A les oïdes: els meus ossos toquen el fons de les cambres;

Ilustración tomada de la red

MENTRE QUE EL DUBTE RESTE
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

La agonía puede matar

o puede sustentar la vida…
CHARLES BUKOWSKI

Mentre que el dubte reste, el rostre és un quadern il·legible.
Conec els objectes al voltant del buit. La desesperació
Dels gossos en la intensitat dels violins,
L’ètica dels secrets sense tòrcer la boca, ni la cara,
La raó de respirar i sobreviure de cara a les mosques
A les oïdes: els meus ossos toquen el fons de les cambres;
Cada trenc d’alba és la resposta a la meua anestèsia, a la finitud
Personal de les meues dents, a la ambigüitat recurrent
De la fullaraca, —drama potser que sacsa la persiana de les sines.
Els analgèsics em fan ser una llapissera despresa.
(La teua imatge llisca i goteja damunt del teulat:
Aigua que esclata en la foscor dels ulls,
En aquesta asfíxia revelada de les palpebres. En aquest udolar de la matèria.
Entre el tragí de les antípodes, taules i cadires deambulen
Sense estovalles ni comensals, dèbils diumenges sense sacraments).
Un dia la ràfega trencà temps i sang.
Ara toca refer camí a tants morts a les mans.
La fe és una estranya sensació de salmorra amb llimonada.
La resta per anar és una glopada de fum. Són vidres
Demencials en la fermentació de sordmuts. Confusa gelatina
De la nit en la seua perplexitat de successius cercles.
Les fulles buides dels crits o l’aldarull, perforen i caven
En les temples: a les altures creix la nit amb rats-penats.
Els rodamons es riuen, solitaris, del seu mateix dolor. Caminen
Sense donar-se compte damunt de les cortines del sanglot, dormen al baf
De la immundícia, imaginen un riu en les faltes del cel.
Així passen la vida els trens molsosos en les barres, els atris lletosos
De la perfídia, les poltrones amb puces on tota insinuació és delit.
(Mentre que jo t’espere en aquesta badia de sacrílegues corrents,
Mentre que espavente els mosquits que fereixen amb el seu escalpel les temples,
Mentre que vesse aquest alé al fumeral del teu calendari,
Mentre que planege la baixada dels turons, i m’assacie al bosc
Perfumat de l’ombra, que la llum desvetle les sals del cos).
La boira, però, rodeja tots els cercles. —El fogó de la mort
És a prop amb la seua fúria, la nit és a prop amb els seus rugosos
Abets, l’ec del temps se cintra al cos.
En la meua respiració s’estén, però, el rostre de les campanes.
Els carrers amb els passos envellits, el País sense mesos, l’amor damunt d’un
oli de ferides, —Aqueix que em negues a la font de les mans.
Estrany és el riure sense el teu rostre de violes. Estrany el teu ventre sense el part
De les meues mans, sense l’aigua que travessa xiulant la matinada.
La nit s’ha tornat un feix de cabells solitaris.
Giren les finestres a través de les xarxes de la fam. Els ocells
Alcen la gola de la pluja, mossegue inútilment l’apozema
Dels ports: —Ningú no serveix el trenc d’alba al coixí on els vaixells
Ixen en la mitjanit de l’aigua.
En les mans d’aquest temps: —llinda de la pols—, els murs
Són càmares de foc on se sofregeixen els anhels. Plou en la foscor
Interminable de les llindes. Joc al tauler de la tendresa.
L’escala, però, dels jardins necessita més transparència.
Mentre que l’hora lliura el seu esglai moribund,
Camine pels vells passadissos de la llunyania…
Baratària, 28.VIII.2009

Mientras la duda sea

La agonía puede matar

o puede sustentar la vida…
CHARLES BUKOWSKI

Mientras la duda sea, el rostro es un cuaderno ilegible.
Conozco los objetos alrededor del vacío. La desesperación
De los perros en la intensidad de los violines,
La ética de los secretos sin torcer la boca, ni la cara,
La razón de respirar y sobrevivir de cara a las moscas
En los oídos: mis huesos tocan el fondo de las habitaciones;
Cada amanecer es la respuesta a mi anestesia, a la finitud
Personal de mis dientes, a la ambigüedad recurrente
De la hojarasca, —drama acaso que sacude la persiana de los senos.
Los analgésicos me hacen ser un lápiz desprendido.
(Tu imagen resbala y gotea sobre el tejado:
Agua que estalla en la oscuridad de los ojos,
En esta asfixia revelada de los párpados. En este aullido de la materia.
Entre el trajín de las antípodas, mesas y sillas deambulan
Sin manteles ni comensales, débiles domingos sin sacramentos).
Un día la ráfaga rompió tiempo y sangre.
Ahora toca desandar a tantos muertos en las manos.
La fe es una extraña sensación de salmuera con limonada.
El resto por andar es una bocanada de humo. Son güishtes
Demenciales en la fermentación de sordomudos. Confusa gelatina
De la noche en su perplejidad de sucesivos círculos.
Las hojas huecas de los gritos o el bullicio, perforan y cavan
En las sienes: en las alturas crece la noche con murciélagos.
Los vagabundos se ríen, solitarios, de su propio dolor. Caminan
Sin darse cuenta sobre las cortinas del sollozo, duermen en el vaho
De la inmundicia, imaginan un río en las faltas del cielo.
Así pasan la vida los trenes mohosos en las mandíbulas, los atrios lechosos
De la perfidia, los sillones con pulgas donde toda insinuación es delicia.
(Mientras yo te espero en esta abadía de sacrílegas corrientes,
Mientras espanto los mosquitos que hieren con su escalpelo las sienes,
Mientras vierto este aliento en la chimenea de tu calendario,
Mientras planeo la bajada de las colinas, y me sacio en el bosque
Perfumado de la sombra, que la luz desvele las sales del cuerpo).
Sin embargo la niebla rodea todos los círculos. —El fogón de la muerte
Está próximo con su furia, la noche está próxima con sus rugosos
Abetos, el eco del tiempo se cimbra en el cuerpo.
En mi respiración se tiende, sin embargo, el rostro de las campanas.
Las calles con los pasos envejecidos, el País sin meses, el amor sobre
Un óleo de heridas, —Ese que me niegas en la bandeja de las manos.
Extraña es la risa sin tu rostro de alelíes. Extraño tu vientre sin el parto
De mis manos, sin el agua que atraviesa silbante la madrugada.
La noche se ha vuelto un haz de cabellos solitarios.
Giran las ventanas a través de las redes del hambre. Los pájaros
Levantan la garganta de la lluvia, muerdo inútilmente la pócima
De los puertos: —Nadie sirve el amanecer en la almohada donde los barcos
Salen en la medianoche del agua.
En las manos de este tiempo: —umbral del polvo—, los muros
Son cámaras de fuego donde se sofríen los anhelos. Llueve en la oscuridad
Interminable de los dinteles. Juego al tablero de la ternura.
Sin embargo la escalera de los jardines necesita más transparencia.
Mientras la hora suelta su pavor moribundo,
Camino por los viejos corredores de la lejanía…
Barataria, 28.VIII.2009