EN EL FRED NO HI HA PARAULES?-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Davall dels llençols el fred sense paraules. Damunt dels plats, les ombres
De l’aire, l’ull de la pàgina tremant, el fred fet horitzó i llit.
El fred del porus de dol, El fred de la llavor sense vaixell,
El fred dels rems sense aigües,El fred de l’arena en les ninetes. —Sense paraules?

Ilustración: Imágenes gratuitas

EN EL FRED NO HI HA PARAULES?
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Sólo la ferocidad del día,
el frío de un desierto tras la noche.
MERTXE MANSO

Davall dels llençols el fred sense paraules. Damunt dels plats, les ombres
De l’aire, l’ull de la pàgina tremant, el fred fet horitzó i llit.
El fred del porus de dol, El fred de la llavor sense vaixell,
El fred dels rems sense aigües,
El fred de l’arena en les ninetes. —Sense paraules? No. Paraules
Sense camí, potser. Nits amb fustam i genets, potser. Sense paraules
Ni sucre aquestes estovalles dels mesos: el joc de vestits, perruques
I caretes: llengües de premuda cendra als plats.
Encara ens manca caminar entre parpelles depredades, fosques senderes
De paisatge subterrani, pestanyes de sigilosos ventalls, i llargues fileres
De pedres desmaiades per l’assetjament de l’insà.
Esquinçalls de paraules tèrboles erigeixen la veu del dia, —aigües de còncava
Calç llepen els porus i el carrer de les sabates.
Tot seguit li atorguem a la deriva el seu més ostentós horitzó: obrir
Les comportes del verí perquè corroesca sòl i cos i ment.
—Cap a quina nuesa absoluta van els braços i el gaudi orfe
Del calendari, les arrels depredades per la queixa,
L’empenta sense roba sobre l’escala?
—Hi ha un vaixell de grisos, sense vèrtebres en el paisatge quotidià.
Dies de pesquisa. Dies de podrit olfacte. Aire de cavalls sense cascos.
Gàbies de cruixent rovell. Dents de fil groc. Perpètues
Espines mastegant el rellotge. Bustos d’ansietat estrafalària.
—Resten les paraules en aquest fred desproveïdes d’espines? —Ni Déu
Se salva d’aquesta branca punxant de la hipocresia.
Hi ha colps en la vida, digué Vallejo: —dicibles i indicibles— però colps
A fi de comptes que tanquen l’ull davant de l’espill,
Que aclaran o enfosqueixen el paisatge. Que beuen del minut destruit.
Amb el pas dels dies un va descobrint l’estretor de l’alé
O la llunyania de l’aroma de les paraules: —la raó d’allò pernne
De la llum, o la gàbia premuda de les enfiladisses, ombres de malèvola nit.
Només en el llampec de la nit coneixem els rostres.
La foscor de cadascú és audible en el braceig heretat dels peixos,
En la lluerna voraç del pètal,
En la duna que es lleva en els porus.
Sempre és sospitós el rostre davant de l’estrèpit. Ho és també el soroll
Del silenci amb el seu bàcul d’extingides paraules.
Mai no pot fiar-se un de la boca que no tremola, ni del rostre sobtat
Del somriure amb empelts, ni de la dent feta en perfecte
Plusquamperfet, ni el sobtat altruïsme de la llengua proclamant la rosada.
L’amor és més que la suma del sucre. Més que la llum mateixa
En l’alé. Més que el vent en les volades dels lòbuls.
—En el fred, no hi ha paraules? Si n’hi ha, pertanyen a la intempèrie.
Si n’hi ha, és necessari buscar-les en el fum de la nostra mateixa casa.
Baratària, 13.VI.2010

EN EL FRÍO ¿NO HAY PALABRAS?

Sólo la ferocidad del día,
el frío de un desierto tras la noche.
MERTXE MANSO

Debajo de las sábanas el frío sin palabras. Sobre los platos, las sombras
Del aire, el ojo de la página tiritando, el frío hecho horizonte y cama.
El frío del poro enlutado, El frío de la semilla sin barco,
El frío de los remos sin aguas,
El frío de la arena en las pupilas. —¿Sin palabras? No. Palabras
Sin camino, tal vez. Noches con maderos y jinetes, tal vez. Sin palabras
Ni azúcar este mantel de los meses: el juego de trajes, pelucas
Y antifaces: lenguas de apretada ceniza en los platos.
Todavía nos falta caminar entre párpados depredados, oscuros senderos
De paisaje subterráneo, pestañas de sigilosos abanicos, y largas filas
De piedras desmayadas por el asedio de lo insano.
Jirones de palabras turbias erigen la voz del día, —aguas de cóncava
Cal lamen los poros y la calle de los zapatos.
Luego le otorgamos a la deriva su más ostentoso horizonte: abrir
Las compuertas del veneno para que corroa suelo y cuerpo y mente.
—¿Hacia qué desnudez absoluta van los brazos y el alborozo huérfano
Del calendario, las raíces depredadas por la queja,
El empujón sin ropa sobre la escalera?
—Hay un barco de grises, sin vértebras en el paisaje cotidiano.
Días de pesquisa. Días de podrido olfato. Aire de caballos sin cascos.
Jaulas de crujiente herrumbre. Dientes de amarillo filo. Perpetuas
Espinas masticando el reloj. Bustos de ansiedad estrafalaria.
—¿Están las palabras en este frío desprovistas de espinas? —Ni Dios
Se salva de esta rama punzante de la hipocresía.
Hay golpes en la vida, dijo Vallejo: —decibles e indecibles— pero golpes
A fin de cuentas que cierran el ojo frente al espejo,
Que aclaran u oscurecen el paisaje. Que beben del minuto destruido.
Con el paso de los días uno va descubriendo la estrechez del aliento
O la lejanía del aroma de las palabras: —la razón de la perennidad
De la luz, o la jaula apretada de las enredaderas, sombras de aviesa noche.
Sólo en el relámpago de la noche conocemos los rostros.
La oscuridad de cada quien es oíble en el braceo heredado de los peces,
En el tragaluz voraz del pétalo,
En la duna que levita en los poros.
Siempre es sospechoso el rostro frente al estrépito. Lo es también el ruido
Del silencio con su báculo de apagadas palabras.
Nunca puede fiarse uno, de la boca que no tiembla, ni del rostro súbito
De la sonrisa con empeines, ni del diente hecho en perfecto
Pluscuanfecto, ni el súbito altruismo de la lengua proclamando el rocío.
El amor es más que la suma del azúcar. Más que la luz misma
En el aliento. Más que el viento en los aleros de los lóbulos.
—En el frío, ¿no hay palabras? Si las hay, pertenecen a la intemperie.
Si las hay, es necesario buscarlas en el humo de nuestra propia casa.
Barataria, 13.VI.2010