Elegia quotidiana-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Massimo Taparelli, marqués d'Azeglio, Turín, Italia, 1798-1866.





Elegia quotidiana
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Algun dia veuré les campanes de paper en l’aire.
Per a les nits bateguen les meues llàgrimes amb gust
A mort. El crit mossega la zigazaga de la respiració.
Cadascú veu la destrucció en els seus records:
La seua i l’aliena amb tota la soledat dels pulmons.
Les paraules a certa edat són un destí: la salpada
Habita a les vèrtebres de la fam. A gosades,
Hi ha mals pitjors a aquest nus inútil de soledat.
Les paraules es tornen mirall al vas de la broma.
Cada desengany és una ficció sense bastiments.
Tot pot ser menys la cendra escrita en la vidència
D’un gest, potser, respiració de l’escuma.
Dins de cada impossible les palpebres es clivellen:
—la nina humida entrampa les portes, tanca
L’ull en el mutisme del cos, delata l’aleteig.
No té sentit pujar les escales de la vida sense escalons.
Als carrers bullen les pedres i fonen els ulls.
Un dia es distingeix d’un altre només per la pesantor de les butxaques.
Les nits com els dies desafien les fotografies.
A l’estiu resulta estranya la roba al cos,
Per això la deixe perseguint la meua maldestresa al teulat.
La nit entra amb desconfiança a la taula de ma casa.
El rostre de la meua estimada té la mateixa rutina dels analgèsics.
Quan les palpebres es cauen, no hi ha qui les recullga
De terra, per més que la pols les torne efímeres.
La suor és un suplici acarnissat als genitals;
L’esperança un arbust que es cau de les mans;
Per més que el somni la pol·linitze, no deixa de ser infausta
La seua embriaguesa o espera carda que desflora els engonals.
Viure sempre és anar mastegant amb les dents trencades
Tot el silenci dels espills, per pàgines sense ressorts.
La vida està lluny de ser un matí sense límits:
—Algu l’ordena d’acord als seus propis dimonis,
La foscor és l’existència més palpable de la llum,
Contràriament ningú no existiria, ara, junt als ocells.
L’aire llepa com un depredador absolut l’alé.
Els estats de setge apaguen les estrelles del firmament:
S’enganya a la vida quan només hi ha mort,
S’enfila la foscor amb el seus dimonis fins a la consciència.
Caminem ferits dels llavis per tanta soledat,
—i preguntem: quin dia és millor que un altre, que aquest
On els braços no acompleixen amb la seua respiració vital,
I el llavi corcat pel mal assesta els seus aliacrans.
No sé si algú pot viure sense besos i sense ales: sense besos
—Algú sempre dorm al fil de l’oblit
Amb el vertigen de l’abús repartit, pres en l’albir
De la tortura. Algú assatja en les eufories del reremón
La seua mateixa història, aqueixa que hiberna a la sang,
Per a després esborrar pàgina rere pàgina de la història…
Baratària, 20.VII.2009

Elegía cotidiana

Algún día veré las campanas de papel en el aire.
Para las noches palpitan mis lágrimas con sabor
A muerte. El grito muerde el zig-zag de la respiración.
Cada quien ve la destrucción en sus recuerdos:
La suya y la ajena con toda la soledad de los pulmones.
Las palabras a cierta edad son un destino: el zarpazo
Habita en las vértebras del hambre. Desde luego,
Hay males peores a este nudo inútil de soledad.
Las palabras se vuelven espejismo en el vaso de la bruma.
Cada desengaño es una ficción sin andamiajes.
Todo puede ser menos la ceniza escrita en la videncia
De un gesto, acaso, respiración de la espuma.
Dentro de cada imposible los párpados se agrietan:
—la pupila húmeda entrampa las puertas, encierra
El ojo en el mutismo del cuerpo, delata el aleteo.
No tiene sentido subir las escaleras de la vida sin peldaños.
En las calles hierven las piedras y derriten los ojos.
Un día se distingue de otro sólo por la pesadez de los bolsillos.
Las noches igual que los días desafían las fotografías.
En el verano resulta extraña la ropa en el cuerpo,
Por eso la dejo persiguiendo mi torpeza en el tejado.
La noche entra con desconfianza a la mesa de mi casa.
El rostro de mi amada tiene la misma rutina de los analgésicos.
Cuando los párpados se caen no hay quien los recoja
Del suelo, por más que el polvo los vuelva efímeros.
El sudor es un suplicio encarnizado en los genitales;
La esperanza un arbusto que se cae de las manos;
Por más que el sueño la polinice, no deja de ser infausta
Su embriaguez o espera carda que desflora las ingles.
Vivir siempre es ir masticando con los dientes rotos
Todo el silencio de los espejos, por páginas sin resortes.
La vida está lejos de ser una mañana sin límites:
—Alguien la ordena de acuerdo a sus propios demonios,
La oscuridad es la existencia más palpable de la luz,
De lo contrario nadie existiría, ahora, junto a los pájaros.
El aire lame como un depredador absoluto el aliento.
Los estados de sitio apagan las estrellas del firmamento:
Se engaña a la vida cuando sólo hay muerte,
Trepa la oscuridad con sus demonios hasta la conciencia.
Caminamos heridos de los labios por tanta soledad,
—y preguntamos: qué día es mejor que otro, que éste
Donde los brazos no cumplen con su respiración vital,
Y el labio corroído por el mal asesta sus alacranes.
No sé si alguien puede vivir sin besos y sin alas: sin besos
—Alguien siempre duerme al filo del olvido
Con el vértigo del abuso repartido, preso en el albedrío
De la tortura. Alguien ensaya en las euforias del trasmundo
Su propia historia, esa que hiberna en la sangre,
Para luego borrar página tras página de la historia…

Barataria, 20.VII.2009

Història de l’assetjament- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Georg Heinrich Crola, Dresden, Alemania, 1804-1879.




Història de l’assetjament
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Hi ha jardins que els meus ulls no veuen. Cap peu no cap al lloc
On guarde les burilles que les mans tiren a cullerades.
Cap dia no em parla amb capells impermeables, amb tasses
De café o amb el cor obert dels infants. A la pissarra
Del crit hi ha fúries, —fins i tot rostres d’infatigable cendra.
Els dies són com els records dormits en el talpetate*:
Una cosidora es trenca el cor amb les agulles, les bobines
Giren com un roda marcida. Amb un rastrell recull
La fullaraca dels morts, —dels meus morts, els que estimava
En el silenci de la pena. Clar que estàn ací sense oblidar-me:
Sent la seua llengua recórrer el tòrax de les formigues,
Les cançons massa atroces per al celofà del meu somriure.
La barba de la pluja creix fins als meus braços sense pudor.
Recorde l’aigua titubejant al rostre, els arsenals
De cascos al mussell dels gossos, la ferralla dels meus joguets
I els quaderns com un mercat en ruïnes.
A través dels escarabats, els astres pul·lulant: bèsties
De ferro als trens de la rosada —Quin idioma més estrany
Tenen els borinots als excusats! Zumzumeja l’entrecella
En la cavil·lació dels dits. És un empreny enfilar-se a la nostàlgia.
El vent xiula en la carrossa de les celles: demà els arbres
Apareixeran als engonals. Quina pena el cabell del tamany
De la pluja! Els núvols que viatgen sense rendir-se en les espines.
Encara amb abric és pròdig el fred. Les ombres es perden
Als resquills del sol: el resplendor banya totes les tombes.
El rellotge despertador dorm sense llençols a l’armari.
Des d’ací salten les hores astorades, la granera de les costelles,
Les ones desorbitades del riure, les ales del llit.
Les meues mans dissolen cada present del dia. A soles, és clar,
Entre arrels i pedres, entre gestos i caretes, contra tot.
La història comença amb l’argent viu insòlit dels déus:
Després és tan sols anar completant les tortures, la ferida àcida
De les guitarres, el brocal de les nines al ventre d’algú.
Els dies són més certs quan u es llava les mans
I la carronya dels ocells es perd en la fresa de la molsa.
A cada hora mastegue els adjetius de l’Apocalipsi i els pronoms
De l’últim cec a pujar a les escales de la iniquitat.
Sovint la dolçor em meravella entre fruits de dubtosa
Procedència —però entenc que hui tot això pot ser possible
Potser un vertigen a borbolls entre la insolència de les abelles.
Tots els dies de la setmana són nefastos: —algú els inventà
Amb el mateix sanglot del calendari, amb fissures a les palpebres,
De genolls i balotejants per a la gran oració de les subhastes.
El silenci ateny temporades de fantasmes. A l’armari de paret
Del conjur, el beuratge i la densitat dels escapularis
Ateny segles de taüts. Als bassals de la innocència, el riu
Transporta les mateixes aigües, el mateix eclipsi de l’auguri.
En el reremón que se’m revela, els ulls en la seua lluita,
Sagnen d’una corrosió agònica, veu de la memòria en claus
Balbucients, —formes sense decor, i potser alé a l’aguait
De la seua mateixa sort: visceral foc de la torbació en la meua penúria.
Baratària, 19.VII.2009

* Del nahuatl tlalli, tierra, petlatl, estera.Terreno sólido, compacto y arcilloso, estratificado en capas como petates

Historia del asedio

Hay jardines que mis ojos no ven. Ningún pie cabe en el lugar
Donde guardo las colillas que las manos tiran a cucharadas.
Ningún día me habla con sombreros impermeables, con tazas
De café o con el corazón abierto de los niños. En la pizarra
Del grito hay furias, —y hasta rostros de infatigable ceniza.
Los días son como los recuerdos dormidos en el talpetate:
Una costurera se rompe el corazón con las agujas, los carretes
Giran como un rueda marchita. Con un rastrillo recojo
La hojarasca de los muertos, —de mis muertos, los que amaba
En el silencio de la pena. Claro que están aquí sin olvidarme:
Siento su lengua recorrer el tórax de las hormigas,
Las canciones demasiado atroces para el celofán de mi sonrisa.
La barba de la lluvia crece hasta mis brazos sin pudor.
Recuerdo el agua titubeando en el rostro, los arsenales
De cascos en el hocico de los perros, la chatarra de mis juguetes
Y los cuadernos como un mercado en ruinas.
A través de los escarabajos, los astros pululando: bestias
De hierro en los trenes del rocío —¡Qué idioma más extraño
Tienen las moscardones en los retretes! Zumba el entrecejo
En la cavilación de los dedos. Es un fastidio trepar a la nostalgia.
El viento silba en la carroza de las cejas: mañana los árboles
Aparecerán en las ingles. ¡Que pena el cabello del tamaño
De la lluvia! Las nubes que viajan sin rendirse en las espinas.
Aún con abrigo es pródigo el frío. Las sombras se pierden
En las esquirlas del sol: el resplandor baña todas las tumbas.
El reloj despertador duerme sin sábanas en el armario.
Desde ahí saltan las horas asustadas, la escoba de las costillas,
Las olas desorbitadas de la risa, las alas de la cama.
Mis manos disuelven cada presente del día. A solas por supuesto,
Entre raíces y piedras, entre gestos y caretas, contra todo.
La historia comienza con el azogue insólito de los dioses:
Después es sólo ir completando las torturas, le herida ácida
De las guitarras, el brocal de las pupilas en el vientre de alguien.
Los días son más ciertos cuando uno se lava las manos
Y la carroña de los pájaros se pierde en el desove del musgo.
A cada hora mastico los adjetivos del Apocalipsis y los pronombres
Del último ciego en subir en las escaleras de la iniquidad.
A menudo la dulzura me asombra entre frutos de dudosa
Procedencia —pero entiendo que hoy todo eso puede ser posible
Quizá un vértigo a borbotones entre la insolencia de las abejas.
Todos los días de la semana son nefastos: —alguien los inventó
Con el mismo sollozo del calendario, con fisuras en los párpados,
De rodillas y balbucientes para la gran oración de las subastas.
El silencio alcanza temporadas de fantasmas. En la alacena
Del conjuro, el brebaje y la densidad de los escapularios alcanza
Alcanza siglos de ataúdes. En los charcos de la inocencia, el río
Transporta las mismas aguas, el mismo eclipse del augurio.
En el trasmundo que a mí se me revela, los ojos en su lucha,
Sangran de una corrosión agónica, voz de la memoria en clavos
Balbucientes, —formas sin decoro, y acaso aliento al acecho
De su propia suerte: visceral fuego del azoro en mi penuria.
Barataria, 19.VII.2009

Hivern d’ocells amb rovell- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Hermann Ottomar Herzog, Düsseldorf, Alemania, 1832-1932




Hivern d’ocells amb rovell
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Me busque en l’hivern i les paraules. Busca l’aigua
El camí dels rostolls. L’aire roig crida en les temples.
Cansat de la tarde recòrrec a les fotografies.
Fatiga la tristesa amb la seua perenne apòzema de desencontres.
Sovint són lents els jardins impostats,
La por als acords, a l’aire de l’ànsia i a la pluja
Els porus oberts de la qual absorbeixen ombres i espills.
Jo muir sense tindre els teus membres d’astres. —Muir
En aquesta fulla perenne de la nit que transmigra cap a
Rajoles incertes, cap a raucs abismes d’aigües.
Davalle fins a la fossa on cobren vida els oceans;
Puge invocant un llit on les teues nines aletegen
I siguen humanes com aquesta boca feta de temps.
El món era cec abans que les teues ales foradaren la meua terra.
Però l’espera s’ha omplit de gossos famolencs,
El ritme de la molsa consumeix les roques immòbils dels brufols.
Ací caducà la meua innocència amb la monotonia dels ric-rics,
Les finestres revelen la fullaraca de l’espera a les butxaques.
Recorde el balcó solitari de la nit:
—El colp de les nines, assidu de fotografies sense sentit.
La creu sense paraules provisòries, les mans alçades
Als somnis. No fuges d’aquesta cambra on només hi ha
Marges per a l’alegria i no para els estratagemes.
No fuges de la mateixa ombra que ens aixopluga.
No fuges de la llum, —d’aquesta llum— que desvetla el teu fullatge
Per a plantar ocells, rostres i fullatges menys adustos
Que certs genets cavalcant en monedes de rovell.
Les nines han fet marques a la meua roba i no hi ha dics
Que canvien el meu itinerari, ni detinguen els braços de l’aigua,
O les claus del vol per a obrir el teu pit que la ràfega depreda.
Hi ha dies que colpegen com la ironia. Hi ha hores contrites
Als escapularis, hi ha confuses fotografies als trens.
Ací els peixos foscos a les aigües del pit.
A cada pas ens dol la sal de les navalles: les paraules
Són així quan porugues callen les lliçons del resplendor.
Als dents cremen sense llapisseres les paraules. Maldestra la saliva
En el testos cohibit de la llum. —És ara el migdia
De tot l’alfabet? O és que la llet dels rumbs
És un moment de lectura damunt de l’argent viu del sobresalt?
Els aperitius delaten la tinta de les estovalles: sortosament
Aquesta erosió no té àngels provisionals, ni de la guarda.
És allò que és l’esclat dels naips,
El tabac humit del judici, en la llengua sense preceptes
Interposats, en la cremada que no amputa el dolor.
La tempestat, però, té dies de tendresa:
—i potser dominis on també cap la idiotesa pròpia.
Així advertesc el pa embolicat en periòdics, les nits
Irreversibles, aquest mòlt cap de negre a la boca,
Aquests, en fi, dies furgats pel grinyol de la fam.
Baratària, 18.VII.2009

Invierno de pájaros con herrumbre

Me busco en el invierno y las palabras. Busca el agua
El camino de los rastrojos. El aire rojo grita en las sienes.
Cansado de la tarde recurro a las fotografías.
Fatiga la tristeza con su perenne pócima de desencuentros.
A menudo son lentos los jardines impostados,
El miedo a los acordes, al aire del ansia y a la lluvia
Cuyos poros abiertos absorben sombras y espejos.
Yo muero sin tener tus miembros de astros. —Muero
En esta hoja perenne de la noche que transmigra hacia
Baldosas inciertas, hacia roncos abismos de aguas.
Desciendo hasta la fosa donde cobran vida los océanos;
Subo invocando un lecho donde tus pupilas aleteen
Y sean humanas como esta boca hecha de tiempo.
El mundo era ciego antes que tus alas horadaran mi tierra.
Pero la espera se ha llenado de perros hambrientos,
El ritmo del moho consume las rocas inmóviles de los búhos.
Aquí caducó mi inocencia con la monotonía de los grillos,
Las ventanas revelan la hojarasca de la espera en los bolsillos.
Recuerdo el balcón solitario de la noche:
—El golpe de las pupilas, asiduo de fotografías sin sentido.
La cruz sin palabras provisorias, las manos alzadas
A los sueños. No huyas de esta habitación donde sólo hay
Márgenes para la alegría y no para los estratagemas.
No huyas de la misma sombra que nos cobija.
No huyas de la luz, —de esta luz— que desvela tu follaje
Para plantar pájaros, rostros y follajes menos adustos
Que ciertos jinetes cabalgando en monedas de herrumbre.
Las pupilas han hecho marca en mi ropa y no hay diques
Que cambien mi itinerario, ni detengan los brazos del agua,
O las llaves del vuelo para abrir tu pecho que la ráfaga depreda.
Hay días que golpean como la ironía. Hay horas contritas
En los escapularios, hay confusas fotografías en los trenes.
Aquí los peces oscuros en las aguas del pecho.
A cada paso nos duele la sal de las navajas: las palabras
Son así cuando medrosas callan las lecciones del resplandor.
En los dientes arden sin lápices las palabras. Torpe la saliva
En el tiesto cohibido de la luz. —¿Es ahora el mediodía
De todo el alfabeto? ¿O es que la leche de los derroteros
Es un momento de lectura sobre el azogue del sobresalto?
Los aperitivos delatan la tinta de los manteles: por suerte
Esta erosión no tiene ángeles provisionales, ni de la guarda.
Es lo que es en el destello de los naipes,
El tabaco húmedo del juicio, en la lengua sin preceptos
Interpuestos, en la quemadura que no amputa el dolor.
La tempestad, no obstante, tiene días de ternura:
—y acaso dominios donde también cabe la idiotez de uno.
Así advierto el pan envuelto en periódicos, las noches
Irreversibles, este molido barbasco en la boca,
Estos en fin, días hurgados por el chirrido del hambre.
Barataria, 18.VII.2009

Àmbit de la pols sense esquerdes-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Christoffer Wilhelm Eckersberg, Blakrog, Dinamarca, 1783-1853.






Àmbit de la pols sense esquerdes
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

¡Y pudimos entonces, por capricho del hado,

en el haz de la tierra no habernos encontrado!
PAUL GÉRALDY

La sang només ancora en la deriva de les partides.
Les temples acaricien la fuita dels camins:
—les bifurcacions i els deltes, l’escuma interna
De tot allò que fuig: els somnis, les edats,
Les companyonies i aqueix sempre límit que besen
Els cecs amb el tacte. Les nits que graten
Les aigües del cos, els arrels que mai no tinguí,
El túnel del sobresalt a la de la carn.
Els camins tenen ocells i a voltes agulles de cap.
Dol la meua ombra quan es trenca als murs:
—Ningú la sosté en les campanes dels núvols.
L’ofec és cel i terra i fins i tot badall
De llàgrimes i mort i tot del record als ulls.
Els grocs descarnats cremen a la pell.
La llum es torna càrcer en la meua nit.
La llum és llunyania en la redonesa del meu silenci.
La llum és oblit en la il·lusió de la meua sang.
Els murs són espills on no penetra el torrent
D’aquesta ardent boira del dubte.
Cada nit defineix els camins. —Cada nit
Em torne pelegrí dels impulsos, de les finestres
Que netegen interiors. El desengany és una
Arbreda de nodrides violes; el torrent obri
Els esquinçalls de cada sal cèlica a les nines.
En el viatge enderroquem estàtues —delerem
La carícia i no la dura nit del silenci als braços.
En la marxa tremolen llambordes enfurides:
Aqueixa ferida menyspreuada del sospir,
El puzzle estèril de les empremtes, el sec domini
Del marbre on llostregen afonats els meus ulls.
La llum malograda es torna túnica pesada
Per a sostindre-la amb delits i sense bastides.
L’oblit colpeja els cucs de la meua carn;
La indiferència em crema la gola; les finestres,
—Ah, les finestres amagats ulls entre la malesa
Del calendari. Closos llençols per al meu escalfred.
Cada dia entreòbric els impossibles.
Els cantons esberlen les meues nines.
Dol el somni sense l’horitzó de les seues ales.
Dol la presència de la sal a les nines.
La nit plena es fa sentir nua a l’aire,
L’aire és un altre tapial per a les meues sabates.
Al capdavall em quede amb aquestes branques
De soledat, amb aquesta taula d’absències.
Al capdavall la forma més possessa que tinc
És aquest foc vívid dels somnis,
Aquesta nit com pàgines d’un llibre que s’obri
Als àmbits obtusos dels panys:
La resta són els carrers imprecisos del món.
Baratària, 17.VII.2009

Ámbito del polvo sin rendijas

¡Y pudimos entonces, por capricho del hado,

en el haz de la tierra no habernos encontrado!
PAUL GÉRALDY

La sangre ancla sólo en la deriva de las partidas.
Las sienes acarician la fuga de los caminos:
—las bifurcaciones y los deltas, la espuma interna
De todo lo que huye: los sueños, las edades,
Las compañías y ese siempre límite que besan
Los ciegos con el tacto. Las noches que arañan
Las aguas del cuerpo, las raíces que nunca tuve,
El túnel del sobresalto en el final de la carne.
Los caminos tienen pájaros y a veces alfileres.
Duele mi sombra cuando se rompe en los muros:
—Nadie la sostiene en las campanas de las nubes.
El ahogo es cielo y tierra y hasta badajo
De lágrimas y hasta muerte del recuerdo en los ojos.
Los amarillos descarnados arden en la piel.
La luz se torna cárcel en mi noche.
La luz es lejanía en la redondez de mi silencio.
La luz es olvido en la ilusión de mi sangre.
Los muros son espejos donde no penetra el torrente
De esta ardiente niebla de la duda.
Cada noche define los caminos. —Cada noche
Me vuelvo peregrino de los impulsos, de las ventanas
Que limpian interiores. El desengaño es una
Arboleda de nutridos alelíes; el torrente abre
Los jirones de cada sal celeste en las pupilas.
En el viaje derribamos estatuas —anhelamos
La caricia y no la dura noche del silencio en los brazos.
En la marcha tiemblan adoquines enfurecidos:
Esa herida despreciada del suspiro,
El puzzle estéril de las huellas, el seco dominio
Del mármol donde amanecen hundidos mis ojos.
La luz malograda se vuelve túnica pesada
Para sostenerla con deleites y sin andamios.
El olvido golpea los gusanos de mi carne;
La indiferencia quema mi garganta; las ventanas,
—Ah, las ventanas escondidos ojos entre la maleza
Del calendario. Cerradas sábanas para mi escalofrío.
Cada día entreabro los imposibles.
Las esquinas quiebran mis pupilas.
Duele el sueño sin el horizonte de sus alas.
Duele la presencia de la sal en las pupilas.
La noche plena se hace sentir desnuda en el aire,
El aire es otro tapial para mis zapatos.
Después de todo me quedo con estas ramas
De soledad, con esta mesa de ausencias.
Después de todo la forma más posesa que tengo
Es este fuego vívido de los sueños,
Esta noche como páginas de un libro que se abre
A los ámbitos obtusos de las cerraduras:
Lo demás son las calles imprecisas del mundo.
Barataria, 17.VII.2009

Mur amb fons abstret- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Barend Cornelis Koekkoek, Middelburg, Holanda, 1803-1862





Mur amb fons abstret
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Davall de les meues temples aletegen els grisos. Aletegen peixos sords.
La respiració de la llum al corc dels ocells.
El trenc d’alba juga amb les aigües dels meus ulls, amb la teua imatge
De setena setmana, amb el pols que s’obri com els amants.
Dic el vol damunt del sostre i sense baldes, les illes quotidianes
Que sentim en cada ombra dels llavis.
El riure és el fruit dels mesos que transcorren. —El foc
Begut per naus sense itinerari, els dies per a tornar
A l’aire des de les catacumbes on roman la nit
Amb badalls de rovell. L’espera és un bosc roig.
Les escates del somni lluiten en la penombra, les meues mans
Volen penetrar la cistella de les teues sines, llepar el bosc
Desdoblat de l’aquari, regirar les palpebres amb la fúria oberta
De les meues mans, abastar-te amb el verd de les lluernes.
La nit ens conté i uneix els cossos separats pel dia.
Ningú no dorm amb aquest secret d’amarant al melic:
Els caps de setmana pul·lulen com les fulles del dia,
Els ocells umbilicals de l’aurora picotegen el raig de l’espavent.
Sobre tants ulls es perden les ciutats, els noms i la vida.
En la nit de les teues paraules, la memòria es torna pedra:
Adusta forma de respondre al vent com ho fa el soroll
A les oïdes. Damunt del calor o el fred, les distàncies dels braços,
Els camins i les parets que es queden en fantasmes.
Fins a tard els segles del minut, la cerimònia de les pedres,
I els cementeris i tot trepitjant-nos els talons.
Les paraules tenen un buit de carrers, una cintura de jardins,
I tambè un espai per a escriure vaixells, molls i aeroports.
A les fotges de l’univers els vidres titubegen de fred.
Els insectes fan més proeses que els nostres sentits.
De sobte les ombres respiren als nostres cossos:
Els dits dels rius naveguen als ulls, la llum al claustre
De les nines, el paviment inaugural dels nostres passos.
Si l’alba acolora l’arc de l’aperduament, per què la deriva
Del descoratjament o el lent xiuxueig davall del sostre del tràngol?
Entre ungüents i llençols, la nit broda d’insomnis
Cada porus a la vorera de l’insomni. —ací els cercles despullen
El disturbi, les campanes sense cantons,
L’equilibri de la fam i la fusta. La pulsació oberta
De la memòria feta de crits i proeses.
Els porus transcorren al moviment dels rius. Són ulls
Que tu i jo enfilem en el fortificat aliment de l’Esperança.
Presa de les teues sines verticals, el cos travessat
Per l’abundància, el vent tocat per formigues,
La llengua estesa en la mel del desig,
L’olor de l’origen enfonsat a les meues temples, la boca
Als bassals del temps…
Baratària, 17.VII.2009

Muro con fondo ensimismado

Debajo de mis sienes aletean los grises. Aletean peces sordos.
La respiración de la luz en la carcoma de los pájaros.
El amanecer juega con las aguas de mis ojos, con tu imagen
De séptima semana, con el pulso que se abre como los amantes.
Digo el vuelo sobre el techo y sin aldabas, las islas cotidianas
Que sentimos en cada sombra de los labios.
La risa es el fruto de los meses que transcurren. —El fuego
Bebido por embarcaciones sin itinerario, los días para volver
Al aire desde las catacumbas donde permanece la noche
Con bostezos de herrumbre. La espera es un bosque rojo.
Las escamas del sueño luchan en la penumbra, mis manos
Quieren penetrar al canasto de tus senos, lamer el bosque
Desdoblado del acuario, revolver los párpados con la furia abierta
De mis manos, alcanzarte con el verde de las luciérnagas.
La noche nos contiene y une los cuerpos separados por el día.
Nadie duerme con este sigilo de amaranto en el ombligo:
Los fines de semana pululan como las hojas del día,
Los pájaros umbilicales de la aurora picotean el rayo del asombro.
Sobre tantos ojos se pierden las ciudades, los nombre y la vida.
En la noche de tus palabras, la memoria se torna piedra:
Adusta forma de responder al viento como lo hace el ruido
En los oídos. Encima del calor o el frío, las distancias de los brazos,
Los caminos y las paredes que se quedan en fantasmas.
Hasta tarde los siglos del minuto, la ceremonia de las piedras,
Y hasta los cementerios pisando los talones.
Las palabras tienen un vacío de calles, una cintura de jardines,
Y hasta un espacio para escribir barcos, muelles y aeropuertos.
En las fojas del universo los vidrios titubean de frío.
Los insectos hacen más proezas que nuestros sentidos.
De repente las sombras respiran en nuestros cuerpos:
Los dedos de los ríos navegan en los ojos, la luz en el claustro
De las pupilas, el pavimento inaugural de nuestros pasos.
Si el alba colorea el arco del quebranto, ¿por qué la deriva
Del desaliento o el lento susurro bajo el techo del trance?
Entre ungüentos y sábanas, la noche borda desasiegos
Cada poro al borde del desvelo. —ahí los círculos desnudan
El disturbio, las campanas sin esquinas,
El equilibrio del hambre y la madera. La pulsación abierta
De la memoria hecha de gritos y proezas.
Los poros transcurren al movimiento de los ríos. Son ojos
Que tú y yo enhebramos en el fortificado alimento de la Esperanza.
Asida de tus senos verticales, el cuerpo atravesado
Por la abundancia, el viento tocado por hormigas,
Un día es apenas una línea del combate. —un día debe ser
Inmune a todas las escaleras del descenso.
En cada ventana las cortinas rojas de los barcos, el mismo cuerpo,
La lengua extendida en la miel del deseo,
El olor del origen ahondado en mis sienes, la boca
En los charcos del tiempo…
Barataria, 17.VII.2009

Proclama de plantacions-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Emile Jean-Horace Vernet, París, Francia, 1789-1863

Proclama de plantacions
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Ha sigut al pols, dèbil l’alba. Ferida sobtada,
El gel del desvari, mar plena. Xiuxiueig sense divisa
Proscrit l’himne de l’Esperança. El rostre
Al vent; el riure un cansament en quarentena,
Mentre el coll no arribe fins al fang.
Rius de paraules als dits de la rosada —rius exhaustos
Com una miqueta de llàgrimes al paper.
Abans estiguí deshabitat àdhuc de records.
Han caigut escales d’ombres al calendari
Que no desitge pujar en parracs de sol.
Han passat portes com basses, fondament.
Ombres rugades que els ulls veuen, cambres
Sense coixins, nits que besí en silenci,
Així coneguí la ferida verda que tinc al costat.
A les espigues de les teues sines, els grans del somni:
Les aigües errants, sense dics a les ombres.
L’horitzó penja en les empremtes digitals.
Ací el cec broda les acrobàcies dels capells.
La tinta dels ocells llepa els sospirs.
La sal de les ones ajunta les escates dels oceans.
Aquest soroll de la terra en la meua boca, fa bramar la llengua.
Mai no he tingut temps per als imans de les tombes,
I, tanmateix, juguen a escacs de l’agonia.
La veritat mai no apareix als punts cardinals
Del sospir, ni en les proeses llavades de la tendresa.
Quan dorm naufraga la meua barba —el planeta
Descendeix als rierols, i els martells fereixen
Amb el seu plany de llentrisca. A vegades es respiren gàbies.
Dins de mi el vertigen és huracà sinistre:
(Ho sap la fuita, les portes interminables del respir,
El teu ventre tacat pels meus ulls, l’eternitat
De la meua soledat, potser la por a la nit del precipici).
Cauen els astres gelats als ossos. Cauen del deliri.
L’univers als meus peus de roca remugant. De peix cec.
El torrent que lladruga en els gossos del silenci.
Les aigües que escapen com peixos de les illades.
Els ulls reparen el vol de l’última pesca del desig:
El camí és una creu d’evasives estàtues. Emboscades
Aferrades a barrots, punts suspensius d’espines,
Seguicis sense pietat mentre el pit sagna.
(No respon l’ombra que despentina els meus cabells:
Cada paraula s’ha tornat pútrida llegum.
No respon la transfusió de la foguera. Alat gemec
Dels sexes). L’oblit llepa i remuga: gos del caos.
Deixe la veu i tot per un hemisferi del planeta.
Deixe l’udolament per un galop del seu pubis. Deixe tot:
Perquè la bèstia bulla a les bastides de l’huracà.
M’aferre als algoritmes de la set amb les claus
D’aquesta tempestat que crida per damunt de les ales.
El foc és una orquestra d’ànsies superposades.
Aqueix foc que sense abric llepa la intempèrie…
Baratària, 14.VII.2009

Proclama de plantaciones.

Ha sido en la sien, débil el alba. Herida súbita,
El hielo del desvarío, mar plena. Susurro sin divisa
Proscrito el himno de la Esperanza. El rostro
En el viento; la risa un cansancio en cuarentena,
Mientras el cuello no llegue hasta el barro.
Ríos de palabras en los dedos del rocío —ríos exhaustos
Como una migaja de lágrimas en el papel.
Antes estuve deshabitado hasta de recuerdos.
Han caído escaleras de sombras en el calendario
Que no deseo subir en harapos de sol.
Han pasado puertas como balsas, hondamente.
Sombras arrugadas que los ojos ven, habitaciones
Sin almohadas, noches que besé en silencio,
Así supe la herida verde que tengo en el costado.
En las espigas de tus senos, los granos del sueño:
Las aguas errantes, sin diques en las sombras.
El horizonte cuelga en las huellas digitales.
Aquí el ciego borda las acrobacias de los sombreros.
La tinta de los pájaros lame los suspiros.
La sal de las olas junta las escamas de los océanos.
Este ruido de la tierra en mi boca, hace bramar la lengua.
Jamás he tenido tiempo para los imanes de las tumbas,
Y sin embargo, juegan al ajedrez de la agonía.
La verdad nunca aparece en los puntos cardinales
Del suspiro, ni en las proezas lavadas de la ternura.
Cuando duermo naufraga mi barba —el planeta
Desciende a los arroyos, y los martillos hieren
Con su queja de almácigo. A veces se respiran jaulas.
Dentro de mí el vértigo es huracán siniestro:
(Lo sabe la fuga, las puertas interminables del respiro,
Tu vientre manchado por mis ojos, la eternidad
De mi soledad, el miedo acaso a la noche del precipicio).
Caen los astros helados en los huesos. Caen del delirio.
El universo en mis pies de roca rumiante. De pez ciego.
El torrente que ladra en los perros del silencio.
Las aguas que escapan como peces de los ijares.
Los ojos reparan el vuelo de la última pesca del deseo:
El camino es una cruz de evasivas estatuas. Emboscadas
Aferradas a barrotes, puntos suspensivos de espinas,
Cortejos sin piedad mientras el pecho sangra.
(No responde la sombra que despeina mis cabellos:
Cada palabra se ha vuelto pútrida legumbre.
No responde la transfusión de la hoguera. Alado gemido
De los sexos). El olvido lame y rumia: perro del caos.
Dejo hasta la voz por un hemisferio del planeta.
Dejo el aullido por un galope de su pubis. Dejo todo:
Para que la bestia hierva en los andamios del huracán.
Me aferro a los algoritmos de la sed con las llaves
De esta tempestad que grita por encima de las alas.
El fuego es una orquesta de ansias superpuestas.
Ese fuego que sin abrigo lame la intemperie…
Barataria, 14.VII.2009

Tempestat d’hores imminents- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Gustave Courbet,Ornans, Francia, 1819-1877.





Tempestat d’hores imminents
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Qui parla de pudor quan no mesura el seu mateix desenfrenament?
La realitat delira en boscos de saliva —llepa frenètica
Els costats —on el badall és font de fatiga.
Qui despenja l’arc del cel i el fica davant dels ulls?
—Per a contemplar el bosc són necessaris els escalpels?
—Són necessaris els crepuscles i els signes dels temps
Com un coixí de llum que transforme els sentits.
Davall d’un far global es divisen ara els vaixells:
Les ombres són imatges dissoltes en tot el planeta:
Ningú no ho és sense l’aleteig de les coordenades geogràfiques
Que arrosseguen històries per a ser interpretades sota una altra lupa.
No són les corts d’antany amb la seua molsa amenaçant:
—L’aleteig vivent té uns altres símbols sota la mànega;
Les filiacions sempre acaben essent la metxa de la pólvora,
L’explosiva mare de tantes coreografies. —Mentre
El món continua amb un infern amenaçant de cortines.
La prolongació de les pedres té aspectes de sabates.
La història deixà de ser dogmàtica lustres de pixum ha.
A tot arreu l’aire té boca amenaçant: peixos de crueltat
I déus —o semidéus injustos— a l’hora del dejuni.
No hi ha ni tan sols balses per a sostindre’s enmig
De les onades —onades de la nit al melic, en la infantesa
Que comença a tindre set, a les mans que sovint
Circumden a prop dels nius. Les paraules suen al rostre
Com els cavalls que resplendeixen desbocats en l’aire.
Despartirem alguna volta d’aqueix paisatge dels somnis?
Les lletrejades envaeixen amb el seu paroxisme de fèretres. Les ungles
Tremolen en la corrosió dels esmalts, en les llimes
Que fereixen el teló de les finestres —esquincen, fins i tot,
El rostre de l’ànima, la fusta de les genives, o la tempestat
Lúgubre de les lluernes en noms devastats per
Coàguls brotats dels ulls… Les proves pirotècniques
Creixen en les ombres: ací s’ordeixen els colps amb el seu poder
De pols a les nines. Ací les ombres desuneixen
Amb la seua potestat messiànica. —L’imperi ens mostra dents
De sucre, quan en realitat pernocta en la nostra sang,
Al pati de la nostra casa amb els seus guardians de meduses
Invisibles. Dol despertar enmig de la nit.
Ser narcís vessant els anells de la via làctia.
Dol la bèstia intermitent adherida a les panaderies.
—Enorme se sent i intriga per a guanyar terreny; mai
No dóna treva, llevat dels espais per a navegar en el seu mateix aguait.
Foc i laberint com fonells del galop. Foc unipolar
Sense omega tres, assegut al llarg de les fronteres.
No es pot “esperar sense despertar” o, el que és semblant:
És necessari desesclavitzar de nou les pàtries en cadenes.
—Estic pensant que “s’han esfumat els dies de llum,
La llum de la llibertat…
Una mirada de serpent aguaita en les tenebres”.
El cami a penes comença amb la marxa. Però és menester saltar
Damunt de les entranys del món ulls i dents i mans
I cames. És necessari esquinçar barrots i parets…
Baratària, 12.VII.2009

Tempestad de horas inminentes

¿Quién habla de pudor cuando no mide su propio desenfreno?
La realidad delira en bosques de saliva —lame frenéticamente
Los costados —donde el bostezo es fuente de cansancio.
¿Quién descuelga el arco iris y lo coloca frente a los ojos?
—Para contemplar el bosque son necesarios los escalpelos?
—Son necesarios los crepúsculos y los signos de los tiempos
Como una almohada de luz que transforme los sentidos.
Bajo un sólo faro global se divisan ahora los barcos:
Las sombras son imágenes disueltas en todo el planeta:
Nadie lo es sin el aleteo de las coordenadas geográficas
Que arrastran historias para ser interpretadas bajo otra lupa.
No son las cortes de antaño con su moho amenazante:
—El aleteo viviente tiene otros símbolos bajo la manga;
Las filiaciones siempre terminan siendo la mecha de la pólvora,
La explosiva madre de tantas coreografías. —Mientas
El mundo sigue con un infierno amenazante de cortinas.
La prolongación de las piedras tiene aspectos de zapatos.
La historia dejó de ser dogmática hace lustros de orina.
En todas partes el aire tiene boca amenazante: peces de crueldad
Y dioses —o semidioses injustos— a la hora del ayuno.
No hay ni siquiera balsas para sostenerse uno en medio
Del oleaje —oleaje de la noche en el ombligo, en la infancia
Que principia a tener sed, en las manos que a menudo
Circundan cerca de los nidos. Las palabras sudan en el rostro
Como los caballos que resplandecen desbocados en el aire.
¿Despegaremos alguna vez de ese paisaje de los sueños?
Los deletreos invaden con su paroxismo de féretros. Las uñas
Tiemblan en la corrosión de los esmaltes, en las limas
Que hieren el telón de las ventanas —rasgan, por si fuera poco,
El rostro del alma, la madera de las encías, o la tempestad
Lúgubre de las luciérnagas en nombres devastados por
Coágulos brotados de los ojos… Los ensayos pirotécnicos
Crecen en las sombras: ahí se fraguan los golpes con su poder
De polvo en las pupilas. Ahí las sombras desunen
Con su poderío mesiánico. —El imperio nos muestra dientes
De azúcar, cuando en realidad pernocta en nuestra sangre,
En el patio de nuestra casa con sus guardianes de medusas
Invisibles. Duele despertar en medio de la noche.
Ser narciso derramando los anillos de la vía láctea.
Duele la bestia intermitente adherida a las panaderías.
—Enorme se siente y cabildea para ganar terreno; jamás
Da tregua, salvo los espacios para navegar en su propio acecho.
Fuego y laberinto como témpanos del galope. Fuego unipolar
Sin omega tres, sentado a lo largo de las fronteras.
No se puede “esperar sin despertar” o, lo que es lo mismo:
Las patrias en cadenas hay que desclavizarlas de nuevo.
—Estoy pensando que “se han esfumado los días de luz,
La luz de la libertad…
Una mirada de serpiente acecha en las tinieblas”.
El camino apenas comienza con la marcha. Pero hay que saltar
Sobre las entrañas del mundo con ojos y dientes y manos
Y piernas. Hay que rasgar barrotes y paredes…
Barataria, 12.VII.2009

A l’aguait del dia- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Nikolay Nikolayevich Gay, Voronezh, Rusia, 1831-1894.




A l’aguait del dia
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Abandoné las sombras,

para salir volando,

desesperadamente.
OLIVERIO GIRONDO

Ull i ala al suc dels campanaris.
Nu el rellotge i el foc crepitant a l’ànima.
Abrace el sospir pregon del mar.
Davant de les paraules s’obri el dia, ocells
A l’aguait de la meua gola i les meues sabates.
A la vorera de la pluja s’obri el guix de l’orfenesa,
La memoria esparsa a la boira, el pou
De tants dies passats, els quaderns oberts
Pel vent en el seu crit de mig vivent.
Ja no sé si és la nit o el dia els que arrosseguen
Ossos, ebrieses que l’eco mateix extravia.
La veu al vas dels grisos. L’arcà.
La llum naix junt a l’ombra de les parets.
—Ara mateix fendeix les temples, petrifica
La seua boca en la meua ombra, dobla la mirada
Cap a les cornises de la seua mateixa metamorfosi.
Com explique l’espill que beu les meues temples?
Ocells estranys dansen en la respiració.
—La foguera formica amb el seu mateix funeral.
Lluny els dies amb les seues petites baldes de cendra.
lluny la gerga pulveritzada de les nines,
Front a las mosques que moren de nostàlgia.
Entre les pedres l’espill de la llum es torna
Prohibit, trista mordassa que no devoren
Els felins en el seu bram de teulats.
I, tanmateix, gose tindre set: —un rostre
Que sovint desvetla el somriure entre llavis
Esgotats per la sal. Els vaixells apareixen
A les venes: aqueixos vaixells d’abrasada llum.
Totes les gesticulacions del món tinc
Anotades al meu quadern: els trens morts
De la meua infantesa, les gàbies de la vigília que ventí
A les estovalles de l’horitzó. Els ossos mai
No foren ploma font per a escriure els meus poemes,
Sinó una ombra callada, escapulari devastat
De la nit. De la meua infantesa resta el temps:
—Aqueix olorar el somni amb les nines fixes
Cap als estreps de la nit en el desig.
De tant invocar, la soledat, es tornà mà recòndita.
De tant rostre amb mocadors, quedí amb la meua barba
A la intempèrie, amb la meua nit de riures gregorians.
Avall, al subsòl del llenguatge, queda tot:
L’animal que he segut. L’animal que el temps
Ha mort. L’esbalaïment del carrer: els sonambulismes.
Tot el dia camine damunt del fil de la pluja
Com un ocell que se sustenta amb l’aigua.
I encara que l’aigua esborra el foc, alguna cosa en queda
Després a les fulles trèmules de les meues costelles.
Alguna cosa en queda en aquesta harmonia que busque:
La mateixa llum que gemesca al vas dels meus ulls.
Baratària, 12.VII.2009

A la espera del día

Abandoné las sombras,

para salir volando,

desesperadamente.
OLIVERIO GIRONDO

Ojo y ala en el zumo de los campanarios.
Desnudo el reloj y el fuego crepitante en el alma.
Abrazo el suspiro hondo del mar.
Frente a las palabras se abre el día, pájaros
A la espera de mi garganta y mis zapatos.
Al borde de la lluvia se abre la tiza de la orfandad,
La memoria dispersa en la niebla, el pozo
De tantos días pasados, los cuadernos abiertos
Por el viento en su grito de semoviviente.
Ya no sé si es la noche o el día los que arrastran
Huesos, ebriedades que el eco mismo extravía.
La voz en el vaso de los grises. El arcano.
La luz nace junto a la sombra de las paredes.
—Ahora mismo hiende las sienes, petrifica
Su boca en mi sombra, dobla la mirada hacia
Las cornisas de su propia metamorfosis.
¿Cómo explico el espejo que bebe mis sienes?
Pájaros extraños danzan en la respiración.
—La hoguera formica con su propio funeral.
Allá los días con sus pequeñas aldabas de ceniza.
Allá la jerigonza pulverizada de las pupilas,
Frente a las moscas que mueren de nostalgia.
Entre las piedras el espejo de la luz se torna
Prohibido, triste mordaza que no devoran
Los felinos en su brama de tejados.
Y sin embargo me atrevo a tener sed: —un rostro
Que a menudo desvela la sonrisa entre labios
Agotados por la sal. Los barcos aparecen
En las venas: esos barcos de abrasada luz.
Todas las gesticulaciones del mundo tengo
Anotadas en mi cuaderno: los trenes muertos
De mi infancia, las jaulas de la vigilia que aventé
A los manteles del horizonte. Los huesos nunca
Fueron pluma fuente para escribir mis poemas,
Sino una sombra callada, escapulario devastado
De la noche. De mi infancia queda el tiempo:
—Ese oler el sueño con las pupilas fijas
Hacia las estribaciones de la noche en el deseo.
De tanto invocar, la soledad, se volvió mano recóndita.
De tanto rostro con pañuelos, quedé con mi barba
A la intemperie, con mi noche de risas gregorianas.
Abajo, en el subsuelo del lenguaje, queda todo:
El animal que he sido. El animal que el tiempo
Ha matado. El pasmo de la calle: los sonambulismos.
Todo el día camino sobre el hilo de la lluvia
Como un pájaro que se sustenta con el agua.
Y si bien el agua borra el fuego, algo queda
Después en las hojas trémulas de mis costillas.
Algo queda en esta armonía que busco:
La propia luz que gima en el vaso de mis ojos.
Barataria, 12.VII.2009

La terra entre les mans- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Carlos de Haes, Bélgica, 1826-1898.




La terra entre les mans
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

La terra entre les mans amb túnica d’hores.
Res visible davant dels ulls, llevat de les palpebres
Pesades de la humitat, les dents a soles
Mastegant murs i cortines i vòmits de vençuts
Espills. En la meu demència hi ha sines cobertes
De tròpic, atris de pastós clímax, també
Portes i goles com llampecs. Lleis
Petrificades on naixen estacions de mort.
Sovint les peüngles es tornen paraules
Torrencials. Serradores d’obediència, falus
Propers al pantaix de les sines, al café a la taula.
(Durant l’aguait no es perceben honoraris;
La sorpresa mai no pot ser por; els fracassos
Sovint tenen guants de marbre,
La desesperança és un refugi amb reixes: un dia
És el mateix dia sense telegrames, vigília de vocals
Caduques on no existeixen els rumbs).
Tot és inhòspita sintaxi a les nines.
El planeta em torna fang líquid de cap a peus.
Davant del crit, no he pogut dormir en ovaris
De somni, ni en presència de la taula sense estovalles
I menja. —No puc explicar-me el foc:
Els dies vinents sense ocells a les nines.
Els noms successius de la sal en l’estiu
De persianes adustes. Al ferro nocturn
De les paraules que neguen guitarres.
Hi ha llibres mentre persisteix el desig? —Sempre
L’espera curullada de paraigües, somnis i escales.
Sempre un piano amb partitures de nosa.
Sempre la por amb gemecs arquejats.
Sempre l’angúnia amb un ocell malastruc.
Confonc els dies de la setmana amb la fusta:
Els braços guarden cavernes de molsa,
I filoses marees al pit. La boira com un insecte
En la sang, els ulls cegats de parlar
A l’horitzó, a aqueixos horaris contradictoris
De l’esbufec, a aqueix atzar que subtilment conspira
Contra la respiració, a colp de fulles de mascara.
Entre escarabats de sorra, el sol cremant
D’espills, el dia dels signes que no aplega,
Els diumenges sense trens, sense mans, sense ulls.
(Ara comence a perdre tots els matins;
Preferesc, aleshores, una persiana entre gàbies gelades,
A aquest ull sense somni agranant la nit).
Les campanes giren al voltant d’hores abstractes:
—En la foscor habiten illes seques, interminables.
La nit amb el seu seguici de cards coixeja davant
Del brocal de les entranyes. El vol mossega les begònies
En un ritu d’embriagues llavors: l’ull tremola
Fins a asclar la llum, el nòmada camí del trànsit
Que de sobte és la darrera collita…
Baratària, 08.VII.2009

La tierra entre las manos

La tierra entre las manos con túnica de horas.
Nada visible ante los ojos, salvo los párpados
Pesados de la humedad, los dientes a solas
Masticando muros y cortinas y vómitos de vencidos
Espejos. En mi demencia hay senos cubiertos
De trópico, atrios de pastoso clímax, también
Puertas y gargantas como relámpagos. Leyes
Petrificadas donde nacen estaciones de muerte.
A menudo las pezuñas se vuelven palabras
Torrenciales. Aserraderos de obediencia, falos
Próximos al jadeo de los senos, al café en la mesa.
(Durante la espera no se perciben honorarios;
El asombro jamás puede ser miedo; los fracasos
A menudo tienen guantes de mármol,
La desesperanza es un refugio con rejas: un día
Es el mismo día sin telegramas, vigilia de vocales
Caducas donde no existen los derroteros).
Todo es inhóspita sintaxis en las pupilas.
El planeta me vuelve barro líquido de pies a cabeza.
Ante el grito, no he podido dormir en ovarios
De sueño, ni en presencia de la mesa sin manteles
Y comida. —No puedo explicarme el fuego:
Los días venideros sin pájaros en las pupilas.
Los nombres sucesivos de la sal en el verano
De persianas adustas. En el hierro nocturno
De las palabras que niegan guitarras.
¿Hay libros mientras persiste el deseo? —Siempre
La espera atestada de paraguas, sueños y escaleras.
Siempre un piano con partituras de asco.
Siempre el miedo con gemidos arqueados.
Siempre la angustia como un pájaro agorero.
Confundo los días de la semana con la madera:
Los brazos guardan cavernas de musgo,
Y filosas mareas en el pecho. La niebla como un insecto
En la sangre, los ojos cegados de hablarle
Al horizonte, a esos horarios contradictorios
Del resuello, a ese azar que sutilmente conspira
Contra la respiración, a golpe de hojas de tizne.
Entre escarabajos de arena, el sol quemando
De espejos, el día de los signos que no llega,
Los domingos sin trenes, sin manos, sin ojos.
(Ahora empiezo a perder todas las mañanas;
Prefiero, entonces, una persiana entre jaulas heladas,
A este ojo sin sueño barriendo la noche).
Las campanas giran alrededor de horas abstractas:
—En la oscuridad habitan islas secas, interminables.
La noche con su séquito de cardos cojea frente
Al brocal de las entrañas. El vuelo muerde las begonias
En un rito de ebrias semillas: el ojo tiembla
Hasta astillar la luz, el nómado camino del tránsito
Que de pronto es la última cosecha…
Barataria, 08.VII.2009

Aventura del pols- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Mariano José María Bernardo Fortuny y Marsal, Reus, Cataluña, España, 1838-1874.




Aventura del pols
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




A :E L B

Necessite ser la claredat, no bèstia immunda i nocturna.
Necessite el gall dels periòdics sense por
A la cal·ligrafia, al dia que habite entre tants malbarats;
Necessite dessagnar en tots els impossibles,
En cada aniversari festejar els diumenges de la infantesa;
Necessite dècades de pulcritud per a llevar-me les mosques,
Obrir la llum amb el seus rosegons d’alba,
Escantellar el fil de la boira, obligar-me al gest de les aigües
Vives i no al corrent on les aixetes s’arnen.
En els dies de pluja les cortines i finestres es descorren,
Els ocells m’acompanyen sobre les bigues o les branques
Dels muscles —Açò és així sempre, sempre la complicitat
De la companyia, la fam per a lliurar-me a les paraules.
Hui és un dia com qualsevol formiguer.
Vull la música de l’aire i la desraó dels vestits.
Vull una llàntia sencera als papers i a les meues mans.
Despullar els atris inefables de l’impossible: cremar als carrers,
Prémer el niu del cos fins a atrapar les abelles
Del sospir, i obrir els ulls per a explicar-me el minut
De l’aire al pit. Aqueixa broma que aixopluga l’alé.
Necessite tornar a la infantesa i reposar en els joguets.
Necessite parlar sense cicatrius i ignorar totes les banderes.
Necessite els primers auxilis del matí amb el cerç
A punt d’encendre les violes de la vida.
Necessite dispersar els teulats en l’aire: esborrar tots els carrers
Del record, eixir de la violència seca de l’orfendat,
Endinsar-me en la voracitat dels volcans,
Aprehendre la pròpia nuesa de l’horitzó, amb el seu pols
De llum i creu, amb el seu vast cos temerari…
Abans de l’aspiració final, la conquesta humida del sopar,
El gorg tebi dels devantals, la gaubança de la fusta,
El doll dolç del sol en ràfegues. Un altre món subtil
D’ulls, unes altres mans sense insomni. Unes altres aigües límpides.
L’avidesa del pols té vertigens de llum: llum de fervorós
Aire, tratges de madur riure. Raig de secrets.
El signe dels somnis, té subterranis dolls,
Que els cabells no sostenen. Hi ha possessos diluvis als ulls:
Captiva joia i cor de campanes, movent la memòria.
En la llengua s’estableix l’alba. L’entrecella del cel
Al rostre, els decrets de la mirada com peixos.
Quants camins hi ha per a arribar a les Gràcies? —Camins
D’anyell emmudit, gosat temps dels ulls.
Quanta veu calla a la branca dels vaixells o l’arbre?
El sucre primer del dia rellisca a les mans: lletra del vol,
Llum on la transparència és real, tal volta harmonia de la sang.
Ai, aquest pols del dia, intacta impaciència.
Ai, aquesta llum de l’hàlit somrient a les finestres.
Ai, les sabates sense ocells damunt d’esmunyedisses fronteres…
Baratària, 28.VI.2009

Recapitulació, ara, en hivern-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Benjamin Williams Leader, Worcester, Inglaterra, 1831-1923





Recapitulació, ara, en hivern
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Ara l’hivern i les portes de la nit ací als muscles;
Abans fou el palpebreig de l’ocell a la branca dels llençols,
el temps contrari a les llums de desembre. La pell mustigada
Per l’escalfred; —D’esquenes el paladar i les ombres.
(Abans et veia tots els dies a l’escullera de les finestres):
Hi havia aqueixa complicitat amb la pluja, i un desig
De llum per a llegir
La remor de l’aigua al somni. Ara tot judici em desvetla,
Àdhuc les immunitats. Les empremtes incandescents al meu interior
Polsen el fred: Gemega la pedra de la paciència en la multitud de destins,
—La ignorància dessagna la respiració, —terra desvetlada—,
En el repart dels ulls, en el somni de certes floracions d’escuma.
Sovint la vida es perd a les vísceres dels jocs domèstics.
On trobar la dolçor quan la carícia és solitària,
I les paraules s’obrin com simples joncs entre la brossa espessa
Dels segles. —Qui és l’arca per a nàixer de nou als ulls,
Nàixer sense la malesa de la paüra. Nàixer al suc verge del zodíac.
Hui les falències són majors malgrat tindre un món amb més sabates.
—L’energia nuclear es vol repartir com condons
Entre rostres d’obstinat cansanci, entre guerrers de fosc alé.
El món cada vegada és pòstum als espills, el pòl-·len es trafega
En grans xarxes de misèria. Però la vida es resisteix als discursos.
(Mentres tant tu i jo, amor, què fem amb aquest cofre d’òxid viu;
Què fem amb aquestes mans desvetlades al costat, amb aquesta
Brasa del nostre desvari a punt de beure la hipnosi de l’anhel
I la imminència en el teu mullat respir?)…
Cada volta la balança no serveix per a salvar les igualtats, ni cobrir
Als caçadors furtius de la nit, ni unir els punts equidistants
Dels colps a les masmorres de l’esperit. —la nit del món
Acoquina amb el seu fals estupor de sibarita, amb el seu fal·lus de besllums
Pudibunds. La boira és major que el buf que transita en les temples.
La tempesta acreix, voraç, pels quatre costats de l’abisme.
(Un dia ja no serem herètic foc, ni boca famolenca en aqueixa
Ferida de la foguera teua, ham de la meua sang polsant).
L’abundor només es veu rodant als grans casinos; els bitllets
Tapissen les mans, però fan falta supermercats a la gola,
I escoles menys patètiques que els ponts penjants, i farmàcies
Per a la felicitat, i ciutats amb sucre i vainilla i dies amb llums
Domèstiques en tots els carrers i avingudes…
Les respiracions de Magritte em tornen el pensament. L’ofec
Dels gossos després de la boira, les finestres munyint ric-rics,
La falta de liquidesa a les butxaques, la llet dels rat-penats
En les cortines, la cobdícia amb les seues urpes com un alesiat indemne.
En acabant la sobretaula de la usura amb el seu tòrrid fil. Els cines amb armes
Virulentes, pixats al cel·luloide de múltiples burilles.
Com que nasquí sense semáfors, deteste la seua intermitència. Deteste les escales
De la sotsobra que produeixen els grans conclaves,
Certes imatges penjades de gratacels; i, en canvi, preferesc,
L’epidèmia de la utopia i la sang bessona dels cresols
Damunt dels meus llibres…
Baratària, 05.VII.2009

Recapitulación, ahora, en invierno

Ahora el invierno y las puertas de la noche aquí en los hombros;
Antes fue el parpadeo del pájaro en la rama de las sábanas,
El tiempo contrario a las luces de diciembre. La piel ajada
Por el escalofrío; —De espaldas el paladar y las sombras.
(Antes te veía todos los días en el rompeolas de las ventanas):
Había esa complicidad con la lluvia, y un deseo de luz para leer
El murmullo del agua en el sueño. Ahora todo juicio me desvela,
Incluso las inmunidades. Las huellas incandescentes en mi interior
Pulsan el frío: Gime la piedra de la paciencia en la multitud de destinos,
—La ignorancia desangra la respiración, —tierra desvelada—,
En el reparto de los ojos, en el sueño de ciertas floraciones de espuma.
A menudo la vida se pierde en las vísceras de los juegos domésticos.
Dónde hallar la dulzura cuando la caricia es íngrima,
Y las palabras se abren como simples chamizas entre la broza espesa
De los siglos. —Quién es el arca para nacer de nuevo en los ojos,
Nacer sin la maleza del pavor. Nacer en el zumo virgen del zodíaco.
Hoy las falencias son mayores pese a tener un mundo con más zapatos.
—La energía nuclear se quiere repartir como condones
Entre rostros de obstinado cansancio, entre guerreros de oscuro aliento.
El mundo cada vez es póstumo en los espejos, el polen se trasiega
En grandes redes de miseria. Pero la vida se resiste a los discursos.
(Mientras tú y yo, amor, qué hacemos con este cofre de óxido vivo;
¿Qué hacemos con estas manos desveladas en el costado, con esta
Ascua de nuestro desvarío a punto de beber la hipnosis del anhelo
Y la inminencia en tu mojado respiro?)…
Cada vez la balanza no sirve para salvar las igualdades, ni permear
A los cazadores furtivos de la noche, ni unir los puntos equidistantes
De los golpes en las mazmorras del espíritu. —la noche del mundo
Amedrenta con su falso estupor de sibarita, con su falo de destellos
Pudibundos. La niebla es mayor que el soplo que transita en las sienes.
La tormenta arrecia, voraz, por los cuatro costados del abismo.
(Un día ya no seremos herético fuego, ni boca hambrienta en esa
Herida de la hoguera tuya, anzuelo de mi sangre pulsante).
La abundancia sólo se ve rodando en los grandes casinos; los billetes
Tapizan las manos, pero hacen falta supermercados en la garganta,
Y escuelas menos patéticas que los puentes colgantes, y farmacias
Para la felicidad, y ciudades con azúcar y vainilla y días con luces
Domésticas en todas las calles y avenidas…
Las respiraciones de Magritte me devuelven el pensamiento. El ahogo
De los perros después de la niebla, las ventanas ordeñando grillos,
La falta de liquidez en los bolsillos, la leche de los murciélagos
En las cortinas, la codicia con sus garras como un lisiado indemne.
Luego la sobremesa de la usura con su tórrido filo. Los cines con armas
Virulentas, orinados en el celuloide de múltiples colillas.
Como nací sin semáforos, detesto su intermitencia. Detesto las escaleras
De la zozobra que producen los grandes Cónclaves,
Ciertas imágenes colgadas de rascacielos; y en cambio, prefiero,
La epidemia de la utopía y la sangre gemela de los candiles
Sobre mis libros…
Barataria, 05.VII.2009

Hora de trens- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Pintor Philips Koninck, nacido en Amsterdam, Holanda, 1619 1688.

Hora de trens
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Ple de vaixells trenca l’alba. Plenes de trens se’n van
Les hores. Als ulls el tropell de les cicatrius: le traces
Del vent en la veu del sanglot. Les tempestes
Perennes de la tristesa amb el seu holocaust de cristos trencats.
Abelles com ulls graven les creus del portent.
Al cel fals giren les pestanyes del món. Les finestres
Es desprenen de la gola —Aqueixa nit de cavalls
Moribunds on la rosada perd els seus encaixos.
Els braços invoquen pastors en la terra i no al cel.
Els brancatges del pols s’han tornat ferèstega tempesta:
Sorolls enllà dels llavis i el terra. Àspers campanaris
En la callositat de les mans, als ulls del cec
Que busca llunes remotes alos grisos de la seua mateixa ombra.
Sembla que arribem als límits que sostenen el dia:
La nuesa del crit lliura la seua cabellera negra, on
és l’ungüent per a aplacar aquesta plaga de sinistra fatiga?
Nafra la tristesa a les pestanyes. nafra la mecànica
Furtiva del rellotge penjat de parets fosques.
La monotonia besa la pell sense alternàncies. Ací trossos
De somriure metàl•lic, murs gastats de la tendresa
trencant l’abisme del rostre als ulls.
Els dies són menys certs que la gallina dels ous d’or;
O que la salpada on la foguera es menja l’horitzó.
O que els canelobres atordits al foc propi,
O que el lletreig de les fulles en una teranyina,
O que la nit als braços dels tossals,
O que els deliris negres a la boca del crepuscule,
O que el somni nugat amb les corretges famolenques dels trens,
O que el sonambulisme no mesure el seu mateix trànsit,
O que la pluja sense brida deslliure les aigües,
O que els ossos ballen sense vacil•lació en la nit.
Hi ha deu famolencs penjats del fil de la maldestresa: dies
Com túnels espaordits, —dies on el rail de la llengua
L’envaeix el fred, paraules aïllades enfilant sols en la set.
Hores confuses com els rat-penats, mullades tisores
En la distracció de les fotografies, pestanyes seques
Al filferro de l’horitzó, ocells morint en el viatge
De les meues mans maldestres, espill de mi mateix a la proa de les finestres.
De metall són la tempesta i les bigues de ma casa.
Anys de rellotges mirant els quaderns; pètals d’ombres
Esperant el trànsit: habilitar els peixos al meu llit,
Fins a espaventar els cavalls de la set, el bosc de les lluernes.
Hui és temps d’estalonar l’arc del cel, malgrat la boira.
Hui és temps de despartir la closca de les sabates.
Hui és temps de sacsar la saliva de les lletres de l’alfabet.
Hui és temps de ser equilibrista i hissar els estendarts
Dels violins com pescadors entusiastes…
Hui paregut als rails al fullatge verd. —Hui com els ports
En el designi, sense murs. Només ona i marinada.
Només com el vent als braços, llepant d’altres pedres,
D’altres ferides, d’altres aigües al pou de les temples…
Baratària, 03.VII.2009

Hora de trenes

Lleno de barcos amanece el día. Llenas de trenes van
Las horas. En los ojos el tropel de las cicatrices: los rastros
Del viento en la voz del sollozo. Las tormentas
Perennes de la tristeza con su holocausto de cristos quebrados.
Abejas como ojos graban las cruces del portento.
En el cielo falso giran las pestañas del mundo. Las ventanas
Se desprenden de la garganta —Esa noche de caballos
Moribundos donde el rocío pierde sus encajes.
Los brazos invocan pastores en la tierra y no en el cielo.
Los ramajes del pulso se han vuelto fiera tormenta:
Ruidos más allá de los labios y el suelo. Ásperos campanarios
En la callosidad de las manos, en los ojos del ciego
Que busca lunas remotas en los grises de su propia sombra.
Al parecer llegamos a los límites que sostienen al día:
La desnudez del grito suelta su cabellera negra, ¿dónde
Está el ungüento para aplacar esta llaga de siniestra fatiga?
Lacera la tristeza en las pestañas. Lacera la mecánica
Furtiva del reloj colgado de paredes oscuras.
La monotonía besa la piel sin alternancias. Aquí pedazos
De sonrisa metálica, muros gastados de la ternura
Rompiendo el abismo del rostro en los ojos.
Los días son menos ciertos que la gallina de los huevos de oro;
O que el zarpazo donde la hoguera se come el horizonte.
O que los candelabros aturdidos en el fuego propio,
O que el deletreo de las hojas en una telaraña,
O que la noche en los brazos de los cerros,
Oque los delirios negros en la boca del crepúsculo,
O que el sueño atado con las correas hambrientas de los trenes,
O que el sonambulismo no mida su propio tránsito,
O que la lluvia sin brida le dé rienda suelta a las aguas,
O que los huesos bailen sin vacilación en la noche.
Hay días hambrientos colgados del hilo de la torpeza: días
Como túneles sobresaltados, —días donde el riel de la lengua
La invade el frío, palabras aisladas trepando solas en la sed.
Horas confusas como los murciélagos, mojadas tijeras
En la distracción de las fotografías, pestañas secas
En el alambre del horizonte, pájaros muriendo en el viaje
De mis manos torpes, espejo de mí mismo en la proa de las ventanas.
De metal están hechas la tempestad y las vigas de mi casa.
Años de relojes mirando los cuadernos; pétalos de sombras
Esperando el tránsito: habilitar los peces en mi cama,
Hasta sobresaltar los caballos de la sed, el bosque de las luciérnagas.
Hoy es tiempo de apuntalar el arco iris, pese a la niebla.
Hoy es tiempo de apartar la cáscara de los zapatos.
Hoy es tiempo de sacudir la saliva de las letras del alfabeto.
Hoy es tiempo de ser equilibrista e izar los estandartes
De los violines como pescadores entusiastas…
Hoy igual que los rieles en el follaje verde. —Hoy como los puertos
En el designio, sin muros. Sólo ola y marea.
Sólo como el viento en los brazos, lamiendo otras piedras,
Otras heridas, otras aguas en el pozo de las sienes…
Barataria, 03.VII.2009

Al bell mig del sutge, els rellotges- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Pintor John Atkinson Grimshaw, nacido en Leeds, Inglaterra, 1836-1893.





Al bell mig del sutge, els rellotges
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Al bell mig del sutge, els rellotges caient com cerç.
La tinta dels espills a l’escala del vent.
L’estrèpit dels ocells florint en la rosada:
Fósfors com somnis cremen les gavetes dels armaris;
Estàtues sense pompa transformen el seré.
La tempesta de mosques sona a guitarra.
A les voravies es tornen solemnes els coltells.
—Algú es juga la vida en les màquines menjadiners;
D’altres venent bijuteries en un bosc de forrellats.
—i d’altres, taquen sines amb fum de cigars.
Ara els camins absorbeixen estranyes llunyanies:
Dolen els peus penjats de cellers, els ulls com una llança,
La vesprada que es perd entre ràfagues desfigurades.
Mai no foren domèstics els pits assotats pel vent:
—Mai els joguets penjats de la vigília,
O aqueixos porus de colibrís muntats en les meues nines,
Quasi reals com la transpiració dels dilemes.
Ara deixe caretes i ports i molls per a la posteritat.
Ací, supose, que els transeünts manquen de memòria,
O n’és tanta que es torna una tempesta en la nit.
Les mans, insegures, toquen l’últim cantó de les ombres,
La vorera dels contraris que conquereix l’enruna.
—Absort m’afone al desfici de la llunyania,
I a voltes conspire darrere del teló del sacrament.
Cec estic en la clarividència del respir: —no deixa de ser
Tortura la brossa que damunt de la pedra s’alça.
És com si els Molins de vent vessaren els seus sofismes.
O premeren la meua sang fins a rebentar l’alé
En l’atapeït badall de les campanes. Vola, potser,
La carn del patetisme? Els braços del sonambulisme?
El caos de sobte li posa sal al meu mutisme, contagia,
Depreda fins als límits d’una llengua exorcitzada.
El foc dels mapes em fa un estat d’emergència,
La respiració que deixa de ser rierol i es torna
Fonda glopada de la nit. Desvetlada indigència.
Al bell mig del sutge dels rellotges, la poca llum del paisatge,
Les abelles ocultes de la set, les futures nostàlgies sense vocals.
—A les terrasses grises de les temples, habita la vigília:
Aqueix abric de sal que rovella el melic i els engonals.
Aqueix auxili del coixí: els somnis, el pubis sedós
De les aigües, i el diamant de l’espessor a la cendra.
La agonía és imminent com el bategar d’una llavor,
Incendis, ossos intransitius, taules sense espavent
De goles, vitralls obscurs i vaixells elegíacs.
La veu al meu cor ja no gosa ser diàleg: Sinó
Una simple balda incorporada a l’udolament de la consciència.
Quants dies i anys sense inventar els xiprers!
Quins carrers, de sobte se solleven a les reixes?
Quins cabells passen volant per damunt de la finestra de l’instint?
Deixe de ser tot, llevat d’aqueix cimbell per a sentir el vol
Al tafetà cremat dels ocells…
Baratària, 25.VI.2009

Entre el hollín, los relojes

Entre el hollín, los relojes cayendo como cierzo.
La tinta de los espejos en la escalera del viento.
El estruendo de los pájaros floreciendo en el rocío:
Fósforos como sueños queman las gavetas de los armarios;
Estatuas sin pompa transforman el sereno.
La tempestad de moscas suena a guitarra.
En las aceras se vuelven solemnes los cuchillos.
—Alguien se juega la vida en las máquinas tragaperras;
Otros vendiendo bisuterías en un bosque de candados.
—y otros, manchan senos con humo de cigarros.
Ahora los caminos absorben extrañas lejanías:
Duelen los pies colgados de tabancos, los ojos como una lanza,
La tarde que se pierde entre ráfagas desfiguradas.
Nunca fueron domésticos los pechos azotados por el viento:
—Nunca los juguetes colgados de la vigilia,
O esos poros de colibríes montados en mis pupilas,
Casi reales como la transpiración de los dilemas.
Ahora dejo máscaras y puertos y muelles para la posteridad.
Ahí, supongo, que los transeúntes carecen de memoria,
O es tanta que se vuelve una tormenta en la noche.
Las manos, inseguras, tocan la última esquina de las sombras,
El borde de los contrarios que conquista el escombro.
—Absorto me hundo en la desazón de la lejanía,
Y a veces conspiro tras el telón del sacramento.
Ciego estoy en la clarividencia del respiro: —no deja de ser
Tortura la maleza que sobre la piedra se yergue.
Es como si los Molinos de viento derramaran sus sofismas.
O apretaran mi sangre hasta reventar el aliento
En el apretujado badajo de las campanas. ¿Vuela, acaso,
La carne del patetismo? ¿Los brazos del sonambulismo?
El caos de repente le pone sal a mi mutismo, contagia,
Depreda hasta los límites de una lengua exorcizada.
El fuego de los mapas me vuelve un estado de emergencia,
La respiración que deja de ser arroyo y se torna
Honda bocanada de la noche. Desvelada indigencia.
Entre el hollín de los relojes, la poca luz del paisaje,
Las abejas ocultas de la sed, las futuras nostalgias sin vocales.
—En las azoteas grises de las sienes, habita la vigilia:
Ese abrigo de sal que corroe el ombligo y las ingles.
Ese auxilio de la almohada: los sueños, el pubis sedoso
De las aguas, y el diamante de la espesura en la ceniza.
La agonía es inminente como el pálpito de una semilla,
Incendios, huesos intransitivos, mesas sin asombro
De gargantas, vitrales oscuros y barcos elegíacos.
La voz en mi corazón ya no se atreve a ser diálogo: Sino
Una simple aldaba incorporada al aullido de la conciencia.
¡Qué días y años sin inventar los cipreses!
¿Qué calles, de pronto se sublevan a las rejas?
¿Qué cabellos pasan volando sobre la ventana del instinto?
Dejé de ser todo, menos ese señuelo para sentir el vuelo
En el tafetán ardido de los pájaros…
Barataria, 25.VI.2009

Paraules per a un recompte- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Pintor Delphin Enjolras, Courcouron in the Ardech, Francia, 1847-1945.




Paraules per a un recompte
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

…en la lluvia de tinta que me atraviesa con espejos

tus ojos mágicos como un árbol degollado…
BENJAMÍN PÉRET

Fondàries immenses les agulles de sobte a les genives.
El cos gelat com una pau sense braços —El rostre ferit
Per l’aguait dels anys, la boira ardent, al pit.
El vent cau: —és un xiuxiueig d’ales trencades, d’ales
Sense cos, espill detenint-se, ara als ulls.
En les conques cau la molsa del cos —l’armadura
Dels morts —la teua armadura amb mans de mitjanit.
(Ja no et reconec quan esquinces el dia)…
Ara expiren els bastons de sal de les galtes: les diademes
De l’arc del cel, el llençol a fosques de la cambra.
Hui vivim dies grotescos on s’enderroquen els jardins:
Cruixen les teranyines dels mocadors en finestres seques.
Quina fe farà la vida menys miserable, quina força
Per a no mirar ja l’última agonia, els cavalls abrusats
De la por o el dubte o l’infinit soroll que fas en la plaga.
(Hi ha desigs de convertir les ombres en cendra)
No pensar en allò viscut, buidar cada daltabaix de les nines,
Saltar a l’altra banda sense repetir les mateixes paraules:
—Aqueixes paraules que masteguen els xiquets incomprensiblement,
Aqueixes confuses carrosses de sang als ulls,
Aqueixes sines de tomba que pergueren el so repetit
De la llum, ara cruels elefants encallats en el passat.
Es delera d’alguna manera el perfum dels anys bisextos.
Es desperta de bon matí amb una set absurda.
Creuen els carrers els escalons ofegats del somni:
Línies sense pàgines l’almoina dels braços, les escales
De la meua idiotesa, l’allau de records en la ventúria
Dels meus quaderns, la fam o la mort matant el dia.
Bufa la llum al rostre —bufa aqueixa mateixa demència
Dels espills: la cara dels noms que mai no tinguí,
La nit com un sol camí, els carrers com una sola nit.
(Els ulls envelleixen com el dia)
No hi ha oracions que lleven aquesta paüra —s’intenta;
Però darrere quedaren les darreres carasses del desig.
Ara ja no tornes. Ací hi ha una ciutat de follia.
Ací el fred es tornà una espasa amb exèrcit. I ningú no pot
Entrar-hi llevat dels ossos dels penya-segats, o els ganivets
Del no-res resolts irremeiablement.
(El temps, sòrdid, crema el llit i el vas que ens conté).
L’eco és només això: l’eco dels passos que no es niuaren,
Els rat-penats que floriren en el sossec, la realitat
A compta de la conspiració, el sucre sense campanes de l’asfíxia,
Els solcs decapitats de les sabates.
Els meus dimonis caminen damunt de parets ferides.
L’última pluja està per caure a les mans: —No hi ha àngels,
Sinó un crucifix, única evidència, d’aquest pelegrinatge
Llepant l’espavent de la nit i l’obscenitat
Repetint-se com una cerimònia en la llengua, com un crani
Al cendrer de les temples…
Baratària, 26.VI.2009

Palabras para un recuento

…en la lluvia de tinta que me atraviesa con espejos

tus ojos mágicos como un árbol degollado…
BENJAMÍN PÉRET

Profundidades inmensas las agujas de pronto en las encías.
El cuerpo helado como una paz sin brazos —El rostro herido
Por la espera de los años, la niebla ardiente, en el pecho.
El viento cae: —es un susurro de alas quebradas, de alas
Sin cuerpo, espejo deteniéndose, ahora en los ojos.
En las cuencas cae el musgo del cuerpo —la armadura
De los muertos —tu armadura con manos de medianoche.
(Ya no te reconozco cuando rasgas el día)…
Ahora expiran los bastones de sal de las mejillas: las diademas
Del arco iris, la sábana a oscuras de la habitación.
Hoy vivimos días grotescos donde se derrumban los jardines:
Crujen las telarañas de los pañuelos en ventanas secas.
Qué fe hará la vida menos miserable, qué fuerza
Para ya no mirar la última agonía, los caballos abrasados
Del miedo o la duda o el infinito ruido que haces en la llaga.
(Hay deseos de convertir las sombras en ceniza)
No pensar en lo vivido, vaciar cada subibaja de las pupilas,
Saltar al otro lado sin repetir las mismas palabras:
—Esas palabras que mastican los niños incomprensiblemente,
Esas confusas carrozas de sangre en los ojos,
Esos senos de tumba que perdieron el sonido repetido
De la luz, ahora crueles elefantes encallados en el pasado.
Uno anhela en cierto modo el perfume de los años bisiestos.
Uno despierta en la mañana con una sed absurda.
Cruzan las calles los peldaños ahogados del sueño:
Líneas sin páginas la limosna de los brazos, las escaleras
De mi idiotez, el alud de recuerdos en el ventarrón
De mis cuadernos, el hambre o la muerte matando el día.
Sopla la luz en el rostro —sopla esa misma demencia
De los espejos: la cara de los nombres que nunca tuve,
La noche como un solo camino, las calles como una sóla noche.
(Los ojos envejecen al igual que el día)
No hay oraciones que quiten este pavor —uno lo intenta;
Pero atrás quedaron los últimos gestos del deseo.
Ahora ya no regreses. Aquí hay una ciudad de locura.
Aquí el frío se tornó una espada con ejército. Y nadie puede
Entrar salvo los huesos de los acantilados, y los cuchillos
De la nada resueltos irremediablemente.
(El tiempo, sórdido, quema el lecho y el vaso que nos contiene).
El eco, sólo es eso: el eco de los pasos que no se anidaron,
Los murciélagos que florecieron en el sosiego, la realidad
A expensas de la conspiración, el azúcar sin campanas de la asfixia,
Los surcos decapitados de los zapatos.
Mis demonios caminan sobre paredes heridas.
La última lluvia está por caer en las manos: —No hay ángeles,
Sino un crucifijo, única evidencia, de este peregrinar
Lamiendo el asombro de la noche y la obscenidad
Repitiéndose como una ceremonia en la lengua, como un cráneo
En el cenicero de las sienes…
Barataria, 26.VI.2009

Damunt del paper tots els noms-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Fotografía: Marais Poitevin





Damunt del paper tots els noms
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Damunt del paper tots els noms: l’aigua i el foc
i el vent. Tots els noms: la set i la fam.
La saliva, la gola, aquesta follia del vol, la Pau
Als devantals afirmatius de la rosada, el respir de la briva,
Amb xiprers d’evaporada sang, les temples caçades
Com ocells, les parpelles fosques de la violència.
D’un a un altre la lluna morta del cel, els cabells blancs
De la por. Dia rere dia, ací, la mort assetja amb con ullals
De llum cega: —No sé si és el signe dels temps,
(la transició, diran els politòlegs amb deix de saviesa).
Qui la viu la consumeix. Sí perquè puja tots els matins
A les andanes. Sí perquè és real quan travessa a deshores
El bes roig dels dies per a tornar-lo ostensible sal.
Sí perquè combrega amb nosaltres en l’atri o la trona.
Sí perquè el seu puny no pateix de fatiga,
Si perquè desvetla de bestreta els somnis,
Sí perquè trota com un crit en el silenci,
Sí perquè es tornà caos l’infinit dels sexes,
Si perquè el blau passà a ser una zona d’abissals grisos,
Sí perquè ens ha fet perdre les claus del món,
Sí perquè els seus esquelets ja ens feren indulgents,
Amb aqueixa violència que creix absorta i sense fatiga.
La pedra ha tornat a ser l’arma tossuda d’altres dies.
No és combat el que es lliura mà a mà, sinó assalt
I colp i sufocament. Semblant a murs, creix tomba i crim.
Semblant a caverna la fossa del mal amor despert,
Semblant a resquills els fragments humans en els abrulls,
Semblant a ahir l’ull de la tempesta creix,
Semblant a sense cames el dibuix de l’horitzó,
Semblant a una llengua tallada la rotació de la terra.
Semblant a la hipnosi el somieig sense genitals.
Semblant a la pústula en la pell els cadàvers a les zones
ermes, als excusats públics, als antres consumits
Per la sal corrosiva del pixum…
Abans el fusell o les armes d’assalt, ara el coltell,
I la seua tempesta de sang i la seua nit de martells.
Abans l’aguait clandestí, cec bosc d’empremtes,
Ara és com el confetti entre milions d’aquaris.
Abans era tan llunyana que semblava una ombra artificial,
Ara és ací, com un galló de llàgrimes penitents.
Damunt del paper o la taula les paraules esberlades:
—aqueixa diàspora de mosques i moscots sense perits,
Aqueixa nuesa del cervell com una tempesta sense treva.
La violència entumeix els genolls. No deixa dempeus
Els punts cardinals, ni descansen al capdavall
Els cementeris, ni el somni reposa en els aniversaris.
És necessari dir-ho sense convidats a la taula:
Hi ha voltors i gossos darrere de la carronya, rajant sang:
El regne d’aquest món no es bada amb esternuts,
Ni els àngels canvien el cel per l’oceà:
Tal volta pertoque mastegar tabac i posar-lo damunt de la ferida.
Baratària, 20.VI.2009

Sobre el papel todos los nombres

Sobre el papel todos los nombres: el agua y el fuego
y el viento. Todos los nombres: la sed y el hambre.
La saliva, la garganta, esta locura del vuelo, la Paz
En los delantales afirmativos del rocío, el respiro del hampa,
Con cipreses de evaporada sangre, las sienes cazadas
Como pájaros, los párpados oscuros de la violencia.
De un día a otro la luna muerta del cielo, los cabellos blancos
Del miedo. Día a día, aquí, la muerte asedia con colmillos
De luz ciega: —No sé si es el signo de los tiempos,
(la transición, dirán los politólogos con dejo de sapiencia).
Quien la vive la consume. Sí porque sube todas las mañanas
A los andenes. Sí porque es real cuando atraviesa a deshoras
El beso rojo de los días para tornarlo en ostensible sal.
Sí porque comulga con nosotros en el atrio o el púlpito.
Sí porque su puño no padece de fatiga,
Si porque desvela anticipadamente los sueños,
Sí porque trota como un grito en el silencio,
Sí porque se volvió caos el infinito de los sexos,
Si porque el azul pasó a ser una zona de abisales grises,
Sí porque nos ha hecho perder las llaves del mundo,
Sí porque sus esqueletos ya nos volvieron indulgentes,
Con esa violencia que arrecia ensimismada y sin fatiga.
La piedra ha vuelto a ser el arma terca de otros días.
No es combate el que se libra mano a mano, sino asalto
Y golpe y sofoco. Igual que muros, crece tumba y crimen.
Igual que caverna la fosa del mal amor despierto,
Igual que esquirlas los fragmento humanos en los abrojos,
Igual que ayer el ojo de la tormenta arrecia,
Igual que sin piernas el dibujo del horizonte,
Igual que una alengua cortada la rotación de la tierra.
Igual que la hipnosis la ensoñación sin genitales.
Igual que la pústula en la piel los cadáveres en las zonas
Baldías, en los retretes públicos, en los antros consumidos
Por la sal corrosiva de la orina…
Antes el fusil o las armas de asalto, ahora el cuchillo,
Y su tormenta de sangre y su noche de martillos.
Antes la acechanza clandestina, ciego bosque de huellas,
Ahora es como el confetti entre millones de acuarios.
Antes era tan lejana que parecía una sombra artificial,
Ahora está ahí, como un gajo de lágrimas penitentes.
Sobre el papel o la mesa las palabras quebradas:
—esa diáspora de moscas y moscardones sin peritos,
Esa desnudez de los sesos como una tormenta sin tregua.
La violencia entumece las rodillas. No deja en pie
Los puntos cardinales, ni descansan a fin de cuentas
Los cementerios, ni el sueño reposa en los cumpleaños.
Es necesario decirlo sin invitados a la mesa:
Hay buitres y perros tras la carroña, chorreando sangre:
El reino de este mundo no se quiebra con estornudos,
Ni los ángeles cambian el cielo por el océano:
Quizá sea necesario masticar tabaco y ponerle sobre la herida.
Barataria, 20.VI.2009