viernes 14 de agosto de 2009

Foc secret-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Wassily Kandinsky




Foc secret
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó





Entre el fil de la flama, els ulls de la mort.
Aquests camins del somni sense casa ni Pàtria.
La pluja mossegant inútilment les temples de l’alba.
Junt a la nit aquesta soledat d’estàtues.
La cara de les coses arrelada a la cendra.
Fèretres antics deixen les paraules desquallades.
La veu dels velers s’acosta a l’arbre dels meus porus.
Vells atzars junt als ciris, el silenci profund.
Hui o demà els ulls damunt del pa dels camins.
Hui o demà trobar-me a les lloses del crit.
Les portes ací, entre estranyes baldes de la gaubança.
Rius de vella data mosseguen els meus peus,
L’extrema soledat del riure a les sabates.
On puc veure el meu rostre, sense rebles, sense nits
I sense periòdics mossegats per la indiferència?
—La vida no és res en la torbació dels nassos,
En els trastorns àrids dels metalls,
En aquest dard que no és la llibertat, sinó el temps.
Una part de mi trenca la roba dels ulls:
Una altra n’és el nom vençut de la carícia anada,
La pluja amagada als ulls mentre la llum ix
D’aqueixos perols combatius del cansament.
Existir encara en les súpliques de l’aire: llevar la disfressa
Dels boscos metafísics, armar el fred de les hores,
Junt a les ales estàtiques dels pilars que la intempèrie
Corroeix amb la seua càrcer de sal i despulla.
Busque els camins després d’haver caminat
Damunt de la tardor, després de veure crims i tindre
La certesa maternal dels records: la infantesa
Amb els trens de la ferida; les paraules dels borinots
Com un cel escopint la tristesa del planeta.
A voltes necessite un mòdic vol de sabates
Per a derrotar les distàncies farcides d’arna.
A la caverna l’esperit necessita, almenys, galetes.
Els dies estan habitats per fantasmes efímers;
És possible que les lluernes saluden enmig de la boirina,
Que la nit desvetle les fulles seques de les trompetes,
Que l’angoixa ja no siga una soga lunar en les llavors,
Que el temps invente altres mirades,
Que tornen les certeses després de buidar meus ulls
Als cresols bruts de les hores.
He sigut sempre aprenent a l’armari de paret dels astres.
Feridors braços cremen la meua atmosfera,
Creue els kilòmetres de la boira sense llànties,
Descobresc els apetits desgastats de la angustia,
L’ascensor de les papallones com un confeti,
Les parets fugideres de la llum damunt de l’enruna,
I aquesta vocació de guaita a l’arrel dels espills.
Al fons els caps de setmana escodrinyen pedres increïbles,
—aquesta perennitat em converteix en ràfega del buit,
O potser un instant nu de tot l’Univers.
Baratària, 07.VIII.2009





Fuego secreto





Entre el hilo de la llama, los ojos de la muerte.
Estos caminos del sueño sin casa ni Patria.
La lluvia mordiendo inútilmente las sienes del alba.
Junto a la noche esta soledad de estatuas.
La cara de las cosas arraigada a la ceniza.
Féretros antiguos dejan las palabras descuajadas.
La voz de los veleros se acerca al árbol de mis poros.
Viejos azares junto a los cirios, el silencio profundo.
Hoy o mañana los ojos sobre el pan de los caminos.
Hoy o mañana encontrarme en las losas del grito.
Las puertas aquí, entre extrañas aldabas del júbilo.
Ríos de vieja data muerden mis pies,
La extrema soledad de la risa en los zapatos.
¿Dónde puedo ver mi rostro, sin ripios, sin noches
Y sin periódicos mordidos por la indiferencia?
—La vida es nada en la turbación de las narices,
En los trastornos áridos de los metales,
En este dardo que no es la libertad, sino el tiempo.
Una parte de mí rompe la ropa de los ojos:
Otra es el nombre vencido de la caricia ida,
La lluvia escondida en los ojos mientras la luz sale
De esos peroles combativos del cansancio.
Existir todavía en las súplicas del aire: quitar el disfraz
De los bosques metafísicos, armar el frío de las horas,
Junto a las alas estáticas de los pilares que la intemperie
Corroe con su cárcel de sal y despojo.
Busco los caminos después de haber caminado
Sobre el otoño, después de ver crímenes y tener
La certeza maternal de los recuerdos: la infancia
Con los trenes de la herida; las palabras de los moscardones
Como un cielo escupiendo la tristeza del planeta.
A veces necesito un módico vuelo de zapatos
Para derrotar las distancias repletas de polilla.
En la caverna el espíritu necesita, al menos, de galletas.
Los días están habitados por fantasmas efímeros;
Es posible que las luciérnagas saluden entre la neblina,
Que la noche desvele las hojas secas de las trompetas,
Que la angustia ya no sea una soga lunar en las semillas,
Que el tiempo invente otras miradas,
Que regresen las certezas después de vaciar mis ojos
En los candiles sucios de las horas.
He sido siempre aprendiz en la alacena de los astros.
Hirientes brazos queman mi atmósfera,
Cruzo los kilómetros de la niebla sin lámparas,
Descubro los apetitos desgastados de la angustia,
El ascensor de las mariposas como un confeti,
Las paredes huidizas de la luz sobre los escombros,
Y esta vocación de vigía en la raíz de los espejos.
En el fondo los fines de semana escrutan piedras increíbles,
—esta perennidad me convierte en ráfaga del vacío,
O acaso, un instante desnudo de todo el Universo.
Barataria, 07.VIII.2009