Història de l’assetjament- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Georg Heinrich Crola, Dresden, Alemania, 1804-1879.




Història de l’assetjament
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Hi ha jardins que els meus ulls no veuen. Cap peu no cap al lloc
On guarde les burilles que les mans tiren a cullerades.
Cap dia no em parla amb capells impermeables, amb tasses
De café o amb el cor obert dels infants. A la pissarra
Del crit hi ha fúries, —fins i tot rostres d’infatigable cendra.
Els dies són com els records dormits en el talpetate*:
Una cosidora es trenca el cor amb les agulles, les bobines
Giren com un roda marcida. Amb un rastrell recull
La fullaraca dels morts, —dels meus morts, els que estimava
En el silenci de la pena. Clar que estàn ací sense oblidar-me:
Sent la seua llengua recórrer el tòrax de les formigues,
Les cançons massa atroces per al celofà del meu somriure.
La barba de la pluja creix fins als meus braços sense pudor.
Recorde l’aigua titubejant al rostre, els arsenals
De cascos al mussell dels gossos, la ferralla dels meus joguets
I els quaderns com un mercat en ruïnes.
A través dels escarabats, els astres pul·lulant: bèsties
De ferro als trens de la rosada —Quin idioma més estrany
Tenen els borinots als excusats! Zumzumeja l’entrecella
En la cavil·lació dels dits. És un empreny enfilar-se a la nostàlgia.
El vent xiula en la carrossa de les celles: demà els arbres
Apareixeran als engonals. Quina pena el cabell del tamany
De la pluja! Els núvols que viatgen sense rendir-se en les espines.
Encara amb abric és pròdig el fred. Les ombres es perden
Als resquills del sol: el resplendor banya totes les tombes.
El rellotge despertador dorm sense llençols a l’armari.
Des d’ací salten les hores astorades, la granera de les costelles,
Les ones desorbitades del riure, les ales del llit.
Les meues mans dissolen cada present del dia. A soles, és clar,
Entre arrels i pedres, entre gestos i caretes, contra tot.
La història comença amb l’argent viu insòlit dels déus:
Després és tan sols anar completant les tortures, la ferida àcida
De les guitarres, el brocal de les nines al ventre d’algú.
Els dies són més certs quan u es llava les mans
I la carronya dels ocells es perd en la fresa de la molsa.
A cada hora mastegue els adjetius de l’Apocalipsi i els pronoms
De l’últim cec a pujar a les escales de la iniquitat.
Sovint la dolçor em meravella entre fruits de dubtosa
Procedència —però entenc que hui tot això pot ser possible
Potser un vertigen a borbolls entre la insolència de les abelles.
Tots els dies de la setmana són nefastos: —algú els inventà
Amb el mateix sanglot del calendari, amb fissures a les palpebres,
De genolls i balotejants per a la gran oració de les subhastes.
El silenci ateny temporades de fantasmes. A l’armari de paret
Del conjur, el beuratge i la densitat dels escapularis
Ateny segles de taüts. Als bassals de la innocència, el riu
Transporta les mateixes aigües, el mateix eclipsi de l’auguri.
En el reremón que se’m revela, els ulls en la seua lluita,
Sagnen d’una corrosió agònica, veu de la memòria en claus
Balbucients, —formes sense decor, i potser alé a l’aguait
De la seua mateixa sort: visceral foc de la torbació en la meua penúria.
Baratària, 19.VII.2009

* Del nahuatl tlalli, tierra, petlatl, estera.Terreno sólido, compacto y arcilloso, estratificado en capas como petates

Historia del asedio

Hay jardines que mis ojos no ven. Ningún pie cabe en el lugar
Donde guardo las colillas que las manos tiran a cucharadas.
Ningún día me habla con sombreros impermeables, con tazas
De café o con el corazón abierto de los niños. En la pizarra
Del grito hay furias, —y hasta rostros de infatigable ceniza.
Los días son como los recuerdos dormidos en el talpetate:
Una costurera se rompe el corazón con las agujas, los carretes
Giran como un rueda marchita. Con un rastrillo recojo
La hojarasca de los muertos, —de mis muertos, los que amaba
En el silencio de la pena. Claro que están aquí sin olvidarme:
Siento su lengua recorrer el tórax de las hormigas,
Las canciones demasiado atroces para el celofán de mi sonrisa.
La barba de la lluvia crece hasta mis brazos sin pudor.
Recuerdo el agua titubeando en el rostro, los arsenales
De cascos en el hocico de los perros, la chatarra de mis juguetes
Y los cuadernos como un mercado en ruinas.
A través de los escarabajos, los astros pululando: bestias
De hierro en los trenes del rocío —¡Qué idioma más extraño
Tienen las moscardones en los retretes! Zumba el entrecejo
En la cavilación de los dedos. Es un fastidio trepar a la nostalgia.
El viento silba en la carroza de las cejas: mañana los árboles
Aparecerán en las ingles. ¡Que pena el cabello del tamaño
De la lluvia! Las nubes que viajan sin rendirse en las espinas.
Aún con abrigo es pródigo el frío. Las sombras se pierden
En las esquirlas del sol: el resplandor baña todas las tumbas.
El reloj despertador duerme sin sábanas en el armario.
Desde ahí saltan las horas asustadas, la escoba de las costillas,
Las olas desorbitadas de la risa, las alas de la cama.
Mis manos disuelven cada presente del día. A solas por supuesto,
Entre raíces y piedras, entre gestos y caretas, contra todo.
La historia comienza con el azogue insólito de los dioses:
Después es sólo ir completando las torturas, le herida ácida
De las guitarras, el brocal de las pupilas en el vientre de alguien.
Los días son más ciertos cuando uno se lava las manos
Y la carroña de los pájaros se pierde en el desove del musgo.
A cada hora mastico los adjetivos del Apocalipsis y los pronombres
Del último ciego en subir en las escaleras de la iniquidad.
A menudo la dulzura me asombra entre frutos de dudosa
Procedencia —pero entiendo que hoy todo eso puede ser posible
Quizá un vértigo a borbotones entre la insolencia de las abejas.
Todos los días de la semana son nefastos: —alguien los inventó
Con el mismo sollozo del calendario, con fisuras en los párpados,
De rodillas y balbucientes para la gran oración de las subastas.
El silencio alcanza temporadas de fantasmas. En la alacena
Del conjuro, el brebaje y la densidad de los escapularios alcanza
Alcanza siglos de ataúdes. En los charcos de la inocencia, el río
Transporta las mismas aguas, el mismo eclipse del augurio.
En el trasmundo que a mí se me revela, los ojos en su lucha,
Sangran de una corrosión agónica, voz de la memoria en clavos
Balbucientes, —formas sin decoro, y acaso aliento al acecho
De su propia suerte: visceral fuego del azoro en mi penuria.
Barataria, 19.VII.2009