Paraules per a un recompte- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Reencuentro




Paraules per a un recompte
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

…en la lluvia de tinta que me atraviesa con espejos

tus ojos mágicos como un árbol degollado…
BENJAMÍN PÉRET

Fondàries immenses les agulles de sobte a les genives.
El cos gelat com una pau sense braços —El rostre ferit
Per l’aguait dels anys, la boira ardent, al pit.
El vent cau: —és un xiuxiueig d’ales trencades, d’ales
Sense cos, espill detenint-se, ara als ulls.
En les conques cau la molsa del cos —l’armadura
Dels morts —la teua armadura amb mans de mitjanit.
(Ja no et reconec quan esquinces el dia)…
Ara expiren els bastons de sal de les galtes: les diademes
De l’arc del cel, el llençol a fosques de la cambra.
Hui vivim dies grotescos on s’enderroquen els jardins:
Cruixen les teranyines dels mocadors en finestres seques.
Quina fe farà la vida menys miserable, quina força
Per a no mirar ja l’última agonia, els cavalls abrusats
De la por o el dubte o l’infinit soroll que fas en la plaga.
(Hi ha desigs de convertir les ombres en cendra)
No pensar en allò viscut, buidar cada daltabaix de les nines,
Saltar a l’altra banda sense repetir les mateixes paraules:
—Aqueixes paraules que masteguen els xiquets incomprensiblement,
Aqueixes confuses carrosses de sang als ulls,
Aqueixes sines de tomba que pergueren el so repetit
De la llum, ara cruels elefants encallats en el passat.
Es delera d’alguna manera el perfum dels anys bisextos.
Es desperta de bon matí amb una set absurda.
Creuen els carrers els escalons ofegats del somni:
Línies sense pàgines l’almoina dels braços, les escales
De la meua idiotesa, l’allau de records en la ventúria
Dels meus quaderns, la fam o la mort matant el dia.
Bufa la llum al rostre —bufa aqueixa mateixa demència
Dels espills: la cara dels noms que mai no tinguí,
La nit com un sol camí, els carrers com una sola nit.
(Els ulls envelleixen com el dia)
No hi ha oracions que lleven aquesta paüra —s’intenta;
Però darrere quedaren les darreres carasses del desig.
Ara ja no tornes. Ací hi ha una ciutat de follia.
Ací el fred es tornà una espasa amb exèrcit. I ningú no pot
Entrar-hi llevat dels ossos dels penya-segats, o els ganivets
Del no-res resolts irremeiablement.
(El temps, sòrdid, crema el llit i el vas que ens conté).
L’eco és només això: l’eco dels passos que no es niuaren,
Els rat-penats que floriren en el sossec, la realitat
A compta de la conspiració, el sucre sense campanes de l’asfíxia,
Els solcs decapitats de les sabates.
Els meus dimonis caminen damunt de parets ferides.
L’última pluja està per caure a les mans: —No hi ha àngels,
Sinó un crucifix, única evidència, d’aquest pelegrinatge
Llepant l’espavent de la nit i l’obscenitat
Repetint-se com una cerimònia en la llengua, com un crani
Al cendrer de les temples…
Baratària, 26.VI.2009

Palabras para un recuento

…en la lluvia de tinta que me atraviesa con espejos

tus ojos mágicos como un árbol degollado…
BENJAMÍN PÉRET

Profundidades inmensas las agujas de pronto en las encías.
El cuerpo helado como una paz sin brazos —El rostro herido
Por la espera de los años, la niebla ardiente, en el pecho.
El viento cae: —es un susurro de alas quebradas, de alas
Sin cuerpo, espejo deteniéndose, ahora en los ojos.
En las cuencas cae el musgo del cuerpo —la armadura
De los muertos —tu armadura con manos de medianoche.
(Ya no te reconozco cuando rasgas el día)…
Ahora expiran los bastones de sal de las mejillas: las diademas
Del arco iris, la sábana a oscuras de la habitación.
Hoy vivimos días grotescos donde se derrumban los jardines:
Crujen las telarañas de los pañuelos en ventanas secas.
Qué fe hará la vida menos miserable, qué fuerza
Para ya no mirar la última agonía, los caballos abrasados
Del miedo o la duda o el infinito ruido que haces en la llaga.
(Hay deseos de convertir las sombras en ceniza)
No pensar en lo vivido, vaciar cada subibaja de las pupilas,
Saltar al otro lado sin repetir las mismas palabras:
—Esas palabras que mastican los niños incomprensiblemente,
Esas confusas carrozas de sangre en los ojos,
Esos senos de tumba que perdieron el sonido repetido
De la luz, ahora crueles elefantes encallados en el pasado.
Uno anhela en cierto modo el perfume de los años bisiestos.
Uno despierta en la mañana con una sed absurda.
Cruzan las calles los peldaños ahogados del sueño:
Líneas sin páginas la limosna de los brazos, las escaleras
De mi idiotez, el alud de recuerdos en el ventarrón
De mis cuadernos, el hambre o la muerte matando el día.
Sopla la luz en el rostro —sopla esa misma demencia
De los espejos: la cara de los nombres que nunca tuve,
La noche como un solo camino, las calles como una sóla noche.
(Los ojos envejecen al igual que el día)
No hay oraciones que quiten este pavor —uno lo intenta;
Pero atrás quedaron los últimos gestos del deseo.
Ahora ya no regreses. Aquí hay una ciudad de locura.
Aquí el frío se tornó una espada con ejército. Y nadie puede
Entrar salvo los huesos de los acantilados, y los cuchillos
De la nada resueltos irremediablemente.
(El tiempo, sórdido, quema el lecho y el vaso que nos contiene).
El eco, sólo es eso: el eco de los pasos que no se anidaron,
Los murciélagos que florecieron en el sosiego, la realidad
A expensas de la conspiración, el azúcar sin campanas de la asfixia,
Los surcos decapitados de los zapatos.
Mis demonios caminan sobre paredes heridas.
La última lluvia está por caer en las manos: —No hay ángeles,
Sino un crucifijo, única evidencia, de este peregrinar
Lamiendo el asombro de la noche y la obscenidad
Repitiéndose como una ceremonia en la lengua, como un cráneo
En el cenicero de las sienes…
Barataria, 26.VI.2009

Damunt del paper tots els noms-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Fotografía: Marais Poitevin





Damunt del paper tots els noms
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Damunt del paper tots els noms: l’aigua i el foc
i el vent. Tots els noms: la set i la fam.
La saliva, la gola, aquesta follia del vol, la Pau
Als devantals afirmatius de la rosada, el respir de la briva,
Amb xiprers d’evaporada sang, les temples caçades
Com ocells, les parpelles fosques de la violència.
D’un a un altre la lluna morta del cel, els cabells blancs
De la por. Dia rere dia, ací, la mort assetja amb con ullals
De llum cega: —No sé si és el signe dels temps,
(la transició, diran els politòlegs amb deix de saviesa).
Qui la viu la consumeix. Sí perquè puja tots els matins
A les andanes. Sí perquè és real quan travessa a deshores
El bes roig dels dies per a tornar-lo ostensible sal.
Sí perquè combrega amb nosaltres en l’atri o la trona.
Sí perquè el seu puny no pateix de fatiga,
Si perquè desvetla de bestreta els somnis,
Sí perquè trota com un crit en el silenci,
Sí perquè es tornà caos l’infinit dels sexes,
Si perquè el blau passà a ser una zona d’abissals grisos,
Sí perquè ens ha fet perdre les claus del món,
Sí perquè els seus esquelets ja ens feren indulgents,
Amb aqueixa violència que creix absorta i sense fatiga.
La pedra ha tornat a ser l’arma tossuda d’altres dies.
No és combat el que es lliura mà a mà, sinó assalt
I colp i sufocament. Semblant a murs, creix tomba i crim.
Semblant a caverna la fossa del mal amor despert,
Semblant a resquills els fragments humans en els abrulls,
Semblant a ahir l’ull de la tempesta creix,
Semblant a sense cames el dibuix de l’horitzó,
Semblant a una llengua tallada la rotació de la terra.
Semblant a la hipnosi el somieig sense genitals.
Semblant a la pústula en la pell els cadàvers a les zones
ermes, als excusats públics, als antres consumits
Per la sal corrosiva del pixum…
Abans el fusell o les armes d’assalt, ara el coltell,
I la seua tempesta de sang i la seua nit de martells.
Abans l’aguait clandestí, cec bosc d’empremtes,
Ara és com el confetti entre milions d’aquaris.
Abans era tan llunyana que semblava una ombra artificial,
Ara és ací, com un galló de llàgrimes penitents.
Damunt del paper o la taula les paraules esberlades:
—aqueixa diàspora de mosques i moscots sense perits,
Aqueixa nuesa del cervell com una tempesta sense treva.
La violència entumeix els genolls. No deixa dempeus
Els punts cardinals, ni descansen al capdavall
Els cementeris, ni el somni reposa en els aniversaris.
És necessari dir-ho sense convidats a la taula:
Hi ha voltors i gossos darrere de la carronya, rajant sang:
El regne d’aquest món no es bada amb esternuts,
Ni els àngels canvien el cel per l’oceà:
Tal volta pertoque mastegar tabac i posar-lo damunt de la ferida.
Baratària, 20.VI.2009

Sobre el papel todos los nombres

Sobre el papel todos los nombres: el agua y el fuego
y el viento. Todos los nombres: la sed y el hambre.
La saliva, la garganta, esta locura del vuelo, la Paz
En los delantales afirmativos del rocío, el respiro del hampa,
Con cipreses de evaporada sangre, las sienes cazadas
Como pájaros, los párpados oscuros de la violencia.
De un día a otro la luna muerta del cielo, los cabellos blancos
Del miedo. Día a día, aquí, la muerte asedia con colmillos
De luz ciega: —No sé si es el signo de los tiempos,
(la transición, dirán los politólogos con dejo de sapiencia).
Quien la vive la consume. Sí porque sube todas las mañanas
A los andenes. Sí porque es real cuando atraviesa a deshoras
El beso rojo de los días para tornarlo en ostensible sal.
Sí porque comulga con nosotros en el atrio o el púlpito.
Sí porque su puño no padece de fatiga,
Si porque desvela anticipadamente los sueños,
Sí porque trota como un grito en el silencio,
Sí porque se volvió caos el infinito de los sexos,
Si porque el azul pasó a ser una zona de abisales grises,
Sí porque nos ha hecho perder las llaves del mundo,
Sí porque sus esqueletos ya nos volvieron indulgentes,
Con esa violencia que arrecia ensimismada y sin fatiga.
La piedra ha vuelto a ser el arma terca de otros días.
No es combate el que se libra mano a mano, sino asalto
Y golpe y sofoco. Igual que muros, crece tumba y crimen.
Igual que caverna la fosa del mal amor despierto,
Igual que esquirlas los fragmento humanos en los abrojos,
Igual que ayer el ojo de la tormenta arrecia,
Igual que sin piernas el dibujo del horizonte,
Igual que una alengua cortada la rotación de la tierra.
Igual que la hipnosis la ensoñación sin genitales.
Igual que la pústula en la piel los cadáveres en las zonas
Baldías, en los retretes públicos, en los antros consumidos
Por la sal corrosiva de la orina…
Antes el fusil o las armas de asalto, ahora el cuchillo,
Y su tormenta de sangre y su noche de martillos.
Antes la acechanza clandestina, ciego bosque de huellas,
Ahora es como el confetti entre millones de acuarios.
Antes era tan lejana que parecía una sombra artificial,
Ahora está ahí, como un gajo de lágrimas penitentes.
Sobre el papel o la mesa las palabras quebradas:
—esa diáspora de moscas y moscardones sin peritos,
Esa desnudez de los sesos como una tormenta sin tregua.
La violencia entumece las rodillas. No deja en pie
Los puntos cardinales, ni descansan a fin de cuentas
Los cementerios, ni el sueño reposa en los cumpleaños.
Es necesario decirlo sin invitados a la mesa:
Hay buitres y perros tras la carroña, chorreando sangre:
El reino de este mundo no se quiebra con estornudos,
Ni los ángeles cambian el cielo por el océano:
Quizá sea necesario masticar tabaco y ponerle sobre la herida.
Barataria, 20.VI.2009

Ara sóc oblit-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

André Cruchaga





Ara sóc oblit
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Ara sóc oblit. Em consumeix l’aire dels ports.
El galop del vent mossega les portes. Els ossos
Del món agiten parcel·les de frontera, els racons
De penes consumats de la demència, la febre que
No té límits per al turment, la follia sense distància
A la fullaraca —Falsos dies sense bons auguris,
Malgrat les grans esglésies i els seus predicadors, malgrat
Llavar els dies amb lavatoris d’aigua cristal·lina.
Res no és tot i haver sigut alegria: —llunes, sols, campanes.
Els ulls gotegen dies de ferides. Alguna part d’un
Es perd al camí. Tampoc no serveixen els usos horaris
Dels cometes o les gavines menjant-se el mar
A bequerades, la quantitat de llum monòtona als colors.
Delira la nit de l’oblit, les cortines agitades de l’altre
Vessant de les aigües quan aquestes han escindit la terra.
Entre psalms i proverbis, ovelles a les mans, artificis,
Zopilotes acostumats a la carn, antres per a afonar
El rostre a la broma més enllà de la memòria.
A la fi cadascú professa el seu mateix abrivament:
Els dies comptats en l’espessor, galló de grutes o buits.
Els dies anats repicats de rovell o senzillament anats.
Els dies no conquistats i quedaren als ràfecs
De les temples sense pena ni glòria, simple pell de finestrals
En la nit. Ací cap vertigen i sossec, els paisatges
En clau de l’hivern, —potser, també, la taula compartida,
Potser la set al migdia de l’aprenentatge,
La gasa del coixí en secret, sense fer-se visible,
Sense revetlar-se a les atrocitats que el eco llepa als carrers.
En quin costat l’arcà diu el contrari?
En quina altra càrcer puc afonar les meues mans, fins a
Despertar les brúixoles de les artèries, sense que gotegen
Meridians funestos, sense que deixen de ser pacients?
Després de tutelar tant alé en el desvetlament i restar
Nu, només resta seguir captiu en l’esquerda
On els deu somorgollen la seua mateixa essència.
El foc sovint és fràgil a les mans, quan
El subconscient trafega el fum del present.
La llum es torna feresta en la unitat dels meus porus.
Carrer rere carrer, a quin evangeli atindre’m, a quin pa,
Si el vol obrí dejuns i oblits, hui, irrespirables.
El refilet enfosquí qualsevol viatge. Despulle perplexitats.
L’algeps dels núvols, ceguesa oberta. Vaixells, la boirina.
La llengua com un veler sense alardó. Els mocadors
Com una illa sense somriures, la raó més fràgil que els vitralls.
Al cap i a la fi, a l’oblit pertoca fer-li una honrosa
Salutació: — posar-li una flassada de silenci,
Sense que les ansietats badallen, sense que l’hivern l’erosione.
A la fi jo dic que és necessari l’oblit: Al seu rober,
Es guarden totes les fantasmagories del planeta.
Ací queden, fossa comuna, la salmorra torturada dels dies.
Baratària, 18.VI-2009

Ahora soy olvido

Ahora soy olvido. Me consume el aire de los puertos.
El galope del viento muerde las puertas. Los huesos
Del mundo agitan parcelas de frontera, los rincones
Apenas consumados de la demencia, la fiebre que
No tiene límites para el tormento, la locura sin distancia
A la hojarasca —Falsos días sin buenos augurios,
Pese a las grandes iglesias y sus predicadores, pese
A lavar los días con lavatorios de agua cristalina.
Nada es aunque haya sido alegría: —lunas, soles, campanas.
Los ojos gotean días de heridas. Alguna parte de uno
Se pierde en el camino. Tampoco sirven los usos horarios
De los cometas o las gaviotas comiéndose el mar
A picotazos, la cantidad de luz monótona en los colores.
Delira la noche del olvido, las cortinas agitadas del otro
Lado de las aguas cuando éstas han escindido la tierra.
Entre salmos y proverbios, ovejas en las manos, artificios,
Zopilotes acostumbrados a la carne, antros para hundir
El rostro en la bruma más allá de la memoria.
Al final cada quien profesa su propio ardimiento:
Los días contados en la espesura, gajo de grutas o vacíos.
Los días idos tañidos de herrumbre o simplemente idos.
Los días no conquistados y quedaron en los aleros
De las sienes sin pena ni gloria, simple piel de ventanales
En la noche. Aquí cabe vértigo y sosiego, los paisajes
En clave del invierno, —quizá, también, la mesa compartida,
Quizá la sed en el mediodía del aprendizaje,
La gasa de la almohada en sigilo, sin hacerse visible,
Sin revelarse a las atrocidades que el eco lame en las calles.
¿En cuál costado el arcano dice lo contrario?
¿En qué otra cárcel puedo hundir mis manos, hasta
Despertar las brújulas de las arterias, sin que goteen
Meridianos funestos, sin que dejen de ser pacientes?
Después de tutelar tanto aliento en el desvelo y quedar
Desnudo, nada queda sino seguir cautivo en la rendija
Donde los días sumergen su propia esencia.
El fuego a menudo es frágil en las manos, cuando
El subconsciente trasiega el humo del presente.
La luz se torna huraña en la unidad de mis poros.
Calle tras calle, a qué evangelio atenerme, a qué pan,
Si el vuelo abrió ayunos y olvidos, hoy, irrespirables.
El trino volvió oscuro cualquier viaje. Desnudo perplejidades.
El yeso de las nubes, ceguera abierta. Barcos, la neblina.
La lengua como un velero sin alarde. Los pañuelos
Como una isla sin sonrisas, la razón más frágil que los vitrales.
Después de todo, al olvido hay que hacerle una honrosa
Salutación: — ponerle una frazada de silencio,
Sin que las ansiedades bostecen, sin que el invierno la erosione.
Al final yo digo que es necesario el olvido: En su ropero,
Se guardan todas las fantasmagorías del planeta.
Ahí quedan, fosa común, la salmuera torturada de los días.
Barataria, 18.VI-2009

Torne al vent-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Río Apuzunga, El Salvador





Torne al vent
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Retrocede el olvido, retrocede engañada
La muerte…
RUBÉN DARÍO

I deserte el llit en despertar després del combat.
Quant un somni, un ànsia de formigues en la sang.
Divaguem en les fulles, en la corfa, en les idees:
—En el braçalet de l’aurora endevinem les aigües,
O el mar com un infant estrany a la taula.
O l’espill afonat al fons dels ulls.
A voltes retrocedeix tot davant del desfici dels gestos,
—Amate i lluernes el record,
La dansa de les llavors, el presagi,
Els focs creuats de l’ardor,
Els gravats del dolor a les llàgrimes, el proper
Costum del somni davant de tot l’efímer.
Incessant el metabolisme del dia a despit de l’abominable:
Ser estranya menja de les toves, estranya maleta
De l’inversemblant, besllum una volta; en acabant, enganyada
Vida, tapisseria de la mort, sort que nega l’ànima.
Torne al vent de les meues mateixes teranyines. A la plaga viva
Sense deixar de caminar pel vertigen del desvetlament, sense deixar
Carrers, cementeris, i certes respiracions que em dóna
La intempèrie. En els colors de la mort imagine
Els colors: fumeja el gris en la becada de les lluernes,
Arden els usos horaris de les pàgines
Quan l’alfabet llepa les banderes.
—Repte el fum de les setmanes, la vela del migdia
Amb el seu mirall, l’encens de les platges en el seu tràngol
De motel, a la timidesa que sovint convoca la angúnia.
El misteri no deixa de ser un armari patètic del temps:
Qui els vol a hores d’ara, quan els vitralls
Ens persuadeixen? Innocents o còmplices en els coloquis.
En la discòrdia de l’onatge és preferible l’oblit amb tots
Els gestos de l’engany. —És preferible oblidar per a tindre
Accés a certes fantasies, al mateix pa del riure,
A la nit absolta dels cigars, als gossos que capturen
L’udol quan crepiten els ocells de la somnolència.
Cada dia es trenca la tinta damunt del paper. —Ràfegues de llet
Irreparable la fatalitat, el no ser anyell al vent
Que passa revelant un ramat de núvols. O una travessia
Sinuosa per als ulls. De sobte em resistesc a les sabates:
Peixos de pols bracegen als corredors de les temples.
L’aroma de la mort ja ha visitat vàries voltes ma casa:
Se n’endu tot allò que pot; malgrat això li done l’esquena:
—Vindrà. Però jo seré a les branques empenyent la llum
Damunt de la terra. —Vindrà. Però jo em faré el desentés;
I, encara que és un vincle indestriable, haurà d’anar-se’n,
Obedient, cap a uns altres braços torturats.
Haurà d’anar-se’n amb la seua llengua a una altra banda; mentrestant,
Clame les campanes de la memòria, l’al·legoria
De la cordia sagnant per a restar ací en la profusió del blanc.
Baratària, 13.VI.2009

Vuelvo al viento

Retrocede el olvido, retrocede engañada
La muerte…
RUBÉN DARÍO

Y desierto el lecho al despertar tras el combate.
Cuánto un sueño, un ansia de hormigas en la sangre.
Divagamos en las hojas, en la cáscara, en las ideas:
—En el brazalete de la aurora adivinamos las aguas,
O el mar como un niño extraño en la mesa.
O el espejo hundido en la profundidad de los ojos.
A veces retrocede todo ante la desazón de los gestos,
—Amate y luciérnagas el recuerdo,
La danza de las semillas, el presagio,
Los fuegos cruzados del ardor,
Los grabados del dolor en las lágrimas, la cercana
Costumbre del sueño frente a todo lo efímero.
Incesante el metabolismo del día pese a lo abominable:
Ser extraña comida de los adobes, extraña maleta
De lo inverosímil, destello una vez; luego, engañada
Vida, tapicería de la muerte, suerte que niega el alma.
Vuelvo al viento de mis propias telarañas. A la llaga viva
Sin dejar de caminar por el vértigo del desvelo, sin dejar
Calles, cementerios, y ciertas respiraciones que me da
La intemperie. En los colores de la muerte imagino
Los colores: humea el gris en el entresueño de las luciérnagas,
Arden los usos horarios de las páginas
Cuando el alfabeto lame las banderas.
—reto al humo de las semanas, a la vela del mediodía
Con su espejismo, al incienso de las playas en su trance
De motel, a la timidez que a menudo convoca a la angustia.
El misterio no deja de ser un armario patético del tiempo:
¿Quién los quiere hoy en día, cuando los vitrales
Nos persuaden? Inocentes o cómplices en los coloquios.
En la discordia del oleaje es preferible el olvido con todos
Los gestos del engaño. —Es preferible olvidar para tener
Acceso a ciertas fantasías, al mismo pan de la risa,
A la noche absuelta de los cigarros, a los perros que apresan
El aullido cuando crepitan los pájaros de la somnolencia.
Cada día se rompe la tinta sobre el papel. —Ráfagas de leche
Irreparable la fatalidad, el no ser cordero en el viento
Que pasa revelando un rebaño de nubes. O una travesía
Sinuosa para los ojos. De repente me resisto a los zapatos:
Peces de polvo bracean en los corredores de las sienes.
El aroma de la muerte ya ha visitado varias veces mi casa:
Se lleva cuanto puede; pese a ello le doy las espaldas:
—Vendrá. Pero yo estaré en las ramas empujando la luz
Sobre la tierra. —Vendrá. Pero yo me haré el desentendido;
Y aunque es un vínculo insoslayable, tendrá que irse,
Obediente, hacia otro brazos torturados.
Tendrá que irse con su lengua a otro lado; mientras tanto,
Clamo a las campanas de la memoria, a la alegoría
De la cuajatinta para estar aquí en la profusión del blanco.
Barataria, 13.VI.2009

De vent i afanys-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Interior con libros





De vent i afanys
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

De vent i afanys la llum, l’ombra de les ulleres,
Les tenalles del fang constant, els huracans
Grocs penjant damunt de pètals de mel.
D’on els violins trauen espants sanglotants,
Escates soltes mentre que els gats trenquen els teulats?
Galopen secs els cavalls del torrent, abandonades
Boques de les banderes, putrefacte l’oblit,
Però la maldat ací, sense ser any bisext: —toca sentir-la
Per a veure els gossos del rovell amb les seues coses.
De sobte el fred es penja com un esquirol.
Els ocells, grisos, vessen la seua mateixa dissipació.
Allò ferest en zel com una casa de vísceres.
Bolles d’un món que s’embolica amb el somriure.
Dessagnen les roques quan aguaiten les sabates:
—el miracle és que el dia no quede escorxat,
I que l’arc del cel òbriga les finestres sense oix.
Les estrelles somriuen com un infant en el seu somni, i per bé que
El seu gest siga innocent, al voltant, hi ha obsessions contràries.
Entre vents i afanys compartits, hi ha jardins
Trencats al crani, núvols damunt de catacumbes,
Esquelets on els arbres no fan ombra, batecs
Al coll, fils inclements, sense vocació de llentiscles.
Cada minut es fa una eternitat innecesària:
El més lleu bri als sentits manca d’innocència:
El riure esdevé set o escuma, cendra, estafa.
Riure és mullar els ports amb saliva, amollar jardins,
Calar llumins a l’atlas de certes imatges.
Riure entre vents i afanys és donar a les pàgines del calendari,
Certa llum, sense misteri respirable. És amollar l’alé
A l’ànima, encara que açò signifique despullar certes afeccions.
Els periòdics han perdut totes les paraules inèdites.
L’esquizofrènia és un dissabte sense refugi, anterior
A qualsevol èxtasi que la memòria haja deixat a banda.
En la boirina la fullaraca té la flaire dels fèretres:
—cada fulla esbargeix somnolències, i certes lluernes
Fallides. Els xiprers venten orgasmes intrèpids,
Com aqueixos fantasiosos viatges als prostíbuls on
La fantasia només és una prolongació de la nit.
Als tratges de cada viatge, les teranyines en la cara:
—els algorismes tràgics, l’herència històrica sense pudor.
Ací tot té el seu preu. L’anarquisme hauria de tindre
Sinònims imperatius, confiables a la set.
En cada afany ingenus mocadors com dics al pàlpit.
El destí ha acumulat certes ironies, bugies, i túniques.
I quan les teranyines fan un bosc de randes,
L’altre dia s’endreda al suburbi dels porus:
A cada foc desplegat dels sentits, el món tremola
Feroçment en la seua mateixa fossa, aqueixa fossa d’argila
On s’afonen les mans fins a trencar les venes.
Baratària, 12.VI.2009

De viento y afanes

De viento y afanes la luz, la sombra de las ojeras,
Las tenazas del fango constante, los huracanes
Amarillos colgando sobre pétalos de miel.
¿De dónde los violines sacan espantos sollozantes,
Escamas sueltas mientras los gatos rompen los tejados?
Galopan secos los caballos del torrente, abandonadas
Bocas de las banderas, putrefacto el olvido,
Pero la maldad ahí, sin ser año bisiesto: —hay que sentirla
Para ver los perros de la herrumbre haciendo lo suyo.
De repente el frío se cuelga como una ardilla.
Los pájaros, grises, derraman su propio desenfreno.
Lo torvo en celo como una casa de vísceras.
Canicas de un mundo que se enreda con la sonrisa.
Desangran las rocas cuando acechan los zapatos:
—el milagro es que el día no quede desollado,
Y que el arco iris abra las ventanas sin náuseas.
Las estrellas sonríen como un niño en su sueño, y aunque
Su gesto sea inocente, alrededor, hay obsesiones contrarias.
Entre vientos y afanes compartidos, existen jardines
Rotos en el cráneo, nubes sobre catacumbas,
Esqueletos donde los árboles no dan sombra, pálpitos
Al cuello, hilos inclementes, sin vocación de almácigos.
Cada minuto se vuelve una eternidad innecesaria:
La más leve brizna en los sentidos carece de inocencia:
La risa se hace sed o espuma, ceniza, estafa.
Reir es mojar los puertos con saliva, soltar jardines,
Encender fósforos en el atlas de ciertas imágenes.
Reir entre vientos y afanes es darle a las páginas del calendario,
Cierta luz, sin misterio respirable. Es soltarle el aliento
Al alma, aunque ello signifique desnudar ciertas aficiones.
Los periódicos han perdido todas las palabras inéditas.
La esquizofrenia es un sábado sin refugio, anterior
A cualquier éxtasis que la memoria haya soslayado.
En la neblina la hojarasca tiene fragancia a féretros:
—cada hoja desprende somnolencias, y ciertas luciérnagas
Fallidas. Los cipreses avientan orgasmos intrépidos,
Como esos fantasiosos viajes a los prostíbulos donde
La fantasía sólo es una prolongación de la noche.
En los trajes de cada viaje, las telarañas en la cara:
—los algoritmos trágicos, la herencia histórica sin pudor.
Aquí todo tiene su precio. El anarquismo debería tener
Sinónimos imperativos, confiables a la sed.
En cada afán ingenuos pañuelos como diques al pálpito.
El destino ha acumulado ciertas ironías, bujías, y túnicas.
Y cuando las arañas hacen un bosque de encajes,
El otro día se enreda en el suburbio de los poros:
A cada fuego desplegado de los sentidos, el mundo tiembla
Ferozmente en su propia fosa, esa fosa de arcilla
Donde se hunden las manos hasta romper las venas.
Barataria, 12.VI.2009